EL TEMPS QUE FUIG
Camus
Avui hi ha convocada una vaga i mobilitzacions en contra de la llei Wert. Una llei nefasta. Una altra llei. És preocupant, perquè l'educació el que vol és molta quietud. L'educació té tres potes: l'administració, els pares i els mestres. Els mestres tenen la sensació –que comparteixo– que no estan valorats socialment, que no es dóna a la seva feina la dignitat que li pertoca. Perquè els mestres tenen una total responsabilitat en l'educació dels nens. Sí, és una obvietat, però molt important, perquè –ho diu el mestre Gregorio Luri a Per una educació republicana– si un mestre creu que un alumne no pot fer res, no farà res. Si un mestre creu en el fons del seu cor que un alumne fracassarà, fracassarà. Per contra, jo hi afegeixo que si un mestre creu que un alumne se'n pot sortir, se'n sortirà. Això és especialment valuós en els fills de famílies culturalment més pobres, que són els que més fracassen. Com Albert Camus, l'escriptor, premi Nobel, de qui el mes que ve commemorem el centenari del naixement.
Camus era un nen molt pobre, sense pare, vivia a Alger amb la mare i l'àvia. I el seu mestre hi va creure i el va salvar. Ho explica Camus a El primer home, un llibre extraordinari: “Era el mestre qui m'havia llençat al món, ell havia pres la responsabilitat de desarrelar-me i m'havia encaminat cap a descobertes més grans (...) L'obeíem, ell ho sabia tot i amb ell la vida no tenia entrebancs, n'hi havia prou a deixar-se guiar...” I Louis Germain, el mestre, en una carta del 1959 a Albert Camus, li deia: “Durant tota la meva carrera he respectat el que té de més sagrat un nen: el dret a buscar la seva veritat.” Jo desitjo que cada nen, cada nena, trobin un mestre, una mestra, que els estimi, que hi cregui i que els salvi. Que pensin “aquesta criatura, tot i que no ho sembla, és capaç de fer grans coses”. I la criatura les farà. Malgrat la seva pobresa, malgrat la seva família, malgrat les lleis educatives que l'administració fa tan malament com pot.
