Al Jazeera i Catalunya

Diven­dres al ves­pre vaig ser al Camp Nou per par­ti­ci­par en directe en un pro­grama que Al Jaze­era Sport dedi­cava al par­tit que es jugava l'endemà, dis­sabte, entre el Barça i el Real Madrid. Ho explico, però no es pen­sin que és per pre­su­mir-ne jo. El que és impor­tat és que era Al Jaze­era, la cadena tele­vi­siva amb seu a Doha (Qatar) hegemònica a tot el món àrab. I perquè era en horari de prime time. I, sobre­tot sobre­tot, perquè, més enllà del par­tit, en la pri­mera mitja hora llarga del pro­grama es va trac­tar del que està pas­sant a Cata­lu­nya. Una part del món en té una certa noció pels crits d'”inde­pendència!” que se sen­ten al Camp Nou cada minut 17 i 14 segons de cada part dels par­tits. És un fet que el Barça és més que un club per coses com aquesta i que abans i ara el club i l'equip han estat i són un vehice for­mi­da­ble per cana­lit­zar i fer d'alta­veu de les inqui­e­tuds dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, perquè els culers que omplen el Camp Nou no dei­xen de ser un reflex del país. Això és el que vaig inten­tar trans­me­tre de la millor i més sen­zi­lla manera que vaig saber en la meva inter­venció. Això i, per res­pon­dre a la pre­gunta del pre­sen­ta­dor de què volen tants cata­lans i si és pos­si­ble, que el que volem molts cata­lans és una cosa tan natu­ral com poder votar per deci­dir què volem ser com a nació i que això no és anar en con­tra de ningú sinó a favor de la lli­ber­tat. I que sí, que, com va remar­car el pre­sen­ta­dor, hi ha l'obs­ta­cle de la Cons­ti­tució espa­nyola, però res que no es pugui superar amb diàleg i volun­tat política.

No sé si es va enten­dre gaire, però pro­ba­ble­ment sí perquè el pre­sen­ta­dor i l'altre comen­ta­rista, un exju­ga­dor mar­roquí, no sem­bla­ven gaire par­ti­da­ris que el procés arribi a bon port. Ara bé, mal­grat això, el pre­sen­ta­dor no va ama­gar la rea­li­tat i va fer una cosa molt impor­tant: va mos­trar a les càmeres una ban­dera cata­lana i a par­tir d'aquí va expli­car l'ori­gen de les qua­tre bar­res amb la sang de Guifré el Pilós fa més de deu segles, que el 1714 els cata­lans van per­dre una guerra i van ser inte­grats a Espa­nya i que les ban­de­res este­la­des, que també va mos­trar, sim­bo­lit­zen l'anhel de molts cata­lans que el país recu­peri el poder polític com a estat inde­pen­dent. Esta­ran d'acord que, tan sols per això, el pro­grama ja va valer la pena. Perquè la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés sobi­ra­nista també és això. Barça i país, un cop més.