Desè premi Anglada

L'ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­res acaba d'ator­gar el premi Maria Àngels Anglada número deu a Lluís Llach per la novel·la Memòria d'uns ulls pin­tats. Els ins­ti­tuts d'ense­nya­ment mitjà no solen tras­pas­sar el límit de pre­miar alum­nes pro­pis o ali­ens en con­cur­sos lite­ra­ris que hom sol con­vo­car gene­ral­ment per Sant Jordi. Però heus ací que el cen­tre figue­renc fa deu anys que va esta­blir un premi de nar­ra­tiva “extern”, és a dir, al marge de les pràcti­ques de redacció dels nois i noies (que també tenen el seu), i amb el nom de qui fou pro­fes­sora de la casa a més d'una reco­ne­guda escrip­tora. Dues raons aju­den a enten­dre-ho. Fran­cesc Canet ha estat i és direc­tor del Mun­ta­ner des de fa més d'un quart de segle, excep­tu­ant els anys que fou dipu­tat; Canet, home de fronts diver­sos, una de les ini­ci­a­ti­ves que va esco­me­tre fa una dot­zena d'anys fou d'ins­ti­tuir un guardó que por­ta­ria el nom d'Anglada en col·labo­ració amb l'Ajun­ta­ment; però en no tro­bar al con­sis­tori de lla­vors la com­pli­ci­tat que el d'avui hi dedica, va deci­dir tirar pel dret i, amb la bene­dicció de la família, plan­tar el premi. No cal dir que les ins­ti­tu­ci­ons que admi­nis­tren el diner públic ho van fer i ho fan econòmica­ment pos­si­ble, sobre­tot la dipu­tació de Pàramo pri­mer, els con­sis­to­ris de Vila i Felip després, més el Con­sell Comar­cal. La resta ha estat afe­gir lle­nya al foc al llarg d'una dècada que ja inclou tres bai­xes: Dolors Curet, con­serge i ànima de la infra­es­truc­tura domèstica; Emili Tei­xi­dor, el pri­mer guar­do­nat, i Pere Fages, mem­bre del jurat. Hi ha una segona raó que fa esca­ient el premi a l'ins­ti­tut Mun­ta­ner. El curs vinent la casa cele­brarà el 175è ani­ver­sari, la qual cosa la manté com a cen­tre públic d'ense­nya­ment mitjà en actiu més antic d'Espa­nya; sis anys després d'inau­gu­rar-lo, el direc­tor figue­renc va ser cri­dat a Girona per obrir el 1845 l'actual Vicens Vives. Durant aques­tes llar­gues dècades, l'ins­ti­tut ha estat l'enti­tat cul­tu­ral més pres­ti­gi­osa de l'Empordà i mare o seu de mol­tes altres que hi nas­que­ren o s'hi aixo­plu­ga­ren: l'Escola d'Agri­cul­tura s'hi refugià el 1860 quan anà tan­cant el casal de For­ti­a­nell; l'Escola de Belles Arts ens explica M. Segu­ra­nyes que hi nasqué el 1892 i s'hi hos­tatjà fins a l'eman­ci­pació, el 1917; el museu de l'Empordà va tenir-hi les col·lec­ci­ons des dels ini­cis, el 1885, fins que se n'anà a la Ram­bla, el 1971; l'Escola d'Arts i Ofi­cis Clerch i Nico­lau, acom­bo­iada per l'staff de l'ins­ti­tut, no hi nasqué de mira­cle...

Etcètera. Idò, calia afe­gir-hi un premi lite­rari!