L'altre Cugat

El 10 de juny de 2009 es va sub­has­tar a Nova York un exem­plar de la pri­mera edició d'El gran Gatsby, la novel·la de Scott Fitz­ge­rald rei­te­ra­da­ment por­tada al cinema. El preu de sor­tida era de 90.000 dòlars, però, amb gran sor­presa pels lici­ta­dors, la seva cotit­zació es va dis­pa­rar fins als 180.000. Lla­vors es va saber que els col·lec­ci­o­nis­tes no valo­ra­ren el lli­bre pel seu text, sinó per la seva coberta, pràcti­ca­ment intro­ba­ble; una esplèndida pin­tura amb inqui­e­tants ulls de dona pre­si­dint un cel noc­turn de blau intens, tren­cat pels llums dau­rats i incan­des­cents d'un parc d'atrac­ci­ons. El que no sabien aquells àvids com­pe­ti­dors és que l'autor d'aque­lla coberta, nas­cut ara fa 120 anys, era el fill d'un lam­pista de Móra d'Ebre i d'una modista de Palamós esta­blerts a la Bis­bal d'Empordà. I encara sabien menys que aquell artista, de nom Fran­cesc Cugat i Min­gall, era el germà gran del popu­laríssim vio­li­nista, direc­tor d'orques­tres i actor de cinema Xavier Cugat, de la mort del qual es com­plien dilluns pas­sat vint-i-tres anys.

Ningú no havia par­lat de tot això fins que ho ha fet l'estudiós Joan Bar­barà a la Revista de Girona (maig-juny 2013). En el seu apas­si­o­nat repor­tatge explica que Fran­cesc (Fran­cis) Cugat, paral·lela­ment al seu germà, va fer car­rera als Estats Units, on va demos­trar un talent cre­a­tiu excep­ci­o­nal. Va dis­se­nyar els car­tells publi­ci­ta­ris de l'òpera de Chi­cago i el de l'estrena mun­dial del poema simfònic de Gershwin Un ame­ricà a París. A Hollywood va ser con­trac­tat com a direc­tor artístic de la Uni­ted Artists de Dou­glas Fair­banks i Mary Pick­ford i va ser, entre 1946 i 1955, el millor tècnic espe­ci­a­lit­zat en el cinema en color. Va tre­ba­llar amb els grans direc­tors de l'època i sin­gu­lar­ment amb John Ford. El nom de Cugat i el seu càrrec de Tech­ni­co­lor Color Con­sul­tant apa­reix des­ta­cat en els títols de crèdit de L'home tran­quil (1952) men­tre sonen les arpes i els vio­lins de la mítica com­po­sició simfònica de Vic­tor Young. Ara sabem, doncs, que el verd dels prats irlan­de­sos i el ver­mell i blau del ves­tit de Mau­reen O'Hara que ens enllu­er­nen en aquell film immor­tal són fruit de la savi­esa artística i tècnica d'un gran aven­tu­rer que havia res­pi­rat a fons, durant la seva infan­tesa, l'aire del Baix Empordà.