Espies eren els d'abans

Temps era temps, l'espi­o­natge era una acti­vi­tat plena de gla­mur i encant. Els governs havien d'entre­nar veri­ta­bles mes­tres de la seducció i l'engany per acce­dir a docu­ments i infor­mació secreta dels altres països. De Mata Hari a Garbo, la feina de l'espia era una de les que tots somiàvem de petits: ser un James Bond bai­xant com un espe­ri­tat la car­re­tera de Mon­te­carlo amb un Aston Mar­tin i una rossa ser­vint-nos una copa de cava al seient de l'acom­pa­nyant. Amb l'ajuda d'enginys sofis­ti­cats, s'obte­nia i trans­me­tia infor­mació de vital importància.

Avui dia, malau­ra­da­ment, la nos­tra soci­e­tat tec­nològica ha reduït
la pro­fessió de l'espia
a quel­com avor­rit i sense cap atrac­tiu.

Els nous espies ja no s'assem­blen ni tan sols a Aus­tin Powers. Ara són uns fri­quis de la informàtica que volen can­viar-se de sexe, es refu­gien en un aero­port rus o viuen en un lavabo refor­mat d'una ambai­xada.

Abans, per escol­tar una con­versa pri­vada l'espia havia d'entrar fur­ti­va­ment en un des­patx pen­jat d'una corda i ves­tit de negre amb pas­sa­mun­ta­nyes. Ara només ha de copiar arxius d'ordi­na­dor en un lla­pis USB o fer córrer un pro­gra­mari sobre mili­ons de cor­reus electrònics.

Avui dia és tan fàcil fer d'espia que els governs ja ni es pre­o­cu­pen pel tema. Els EUA volien espiar 60 mili­ons de tru­ca­des telefòniques a Espa­nya i només van haver de dema­nar-ho als ser­veis secrets espa­nyols. “Ens voleu espiar? No us moles­teu, ja us enviem els arxius nosal­tres,
només fal­ta­ria!”.

Tots els governs i cor­po­ra­ci­ons s'han espiat, s'espien i s'espi­a­ran. Estic segur que a casa nos­tra uni­o­nis­tes, inde­pen­den­tis­tes i mode­rats són espi­ats, però ja ha per­dut màgia i mis­teri. Si els espies el que fan és bus­car al Goo­gle i reme­nar per­fils de Face­book, ja podem ple­gar.