És l'economia, estúpid?

Durant la cam­pa­nya elec­to­ral nord-ame­ri­cana de Bill Clin­ton del 1992 con­tra George Bush (pare), una de les tres fra­ses que uti­lit­zava força l'equip de Clin­ton era: “The eco­nomy, stu­pid”, fins al punt que va esde­ve­nir una mena d'eslògan no ofi­cial de la cam­pa­nya, a l'estil del “Yes, we can” d'Obama. El govern espa­nyol pensa que una represa econòmica aju­darà a neu­tra­lit­zar l'inde­pen­den­tisme de Cata­lu­nya, ja que suposa que bona part del procés català té un fons d'arrel econòmica com a prin­ci­pal motor. I després d'haver fra­cas­sat l'estratègia impul­sada durant una llarga tem­po­rada d'inten­tar neu­tra­lit­zar Cata­lu­nya amb duresa, negant-li fins i tot els diners per a una mínima super­vivència espe­rant-ne una revolta popu­lar con­tra el govern català, van can­viar de dis­curs i van apos­tar pel de la por, amb els matei­xos resul­tats.

Ara, vist el fracàs i fins i tot la reacció contrària, volen rebai­xar el clima d'enfron­ta­ment i recons­truir ponts per començar un pos­si­ble camí d'una entesa mínima amb l'espe­rança que si l'eco­no­mia reprèn una mica, afa­vo­rirà la seva estratègia. És clar que Rajoy pensa en clau clin­to­ni­ana i ens vol dir als cata­lans: això vos­tre, “és l'eco­no­mia, estúpids”. No seria la pri­mera vegada que s'equi­vo­quen en l'anàlisi, de fet, penso que fa molt de temps que s'equi­vo­quen, perquè si hem arri­bat fins al punt que el vui­tanta per cent dels cata­lans recla­men una con­sulta és que el procés ha estat llarg i mul­ti­cau­sal, tot i que pot­ser l'econòmic i les res­pos­tes ofen­si­ves i exclo­ents de res­pon­sa­bles espa­nyols encara n'hagin atiat més el foc.

Dimarts que ve el govern català apro­varà el pro­jecte de Pres­su­pos­tos per al 2014 que entrarà ben aviat al Par­la­ment pel seu debat i apro­vació, si s'escau. Són uns pres­su­pos­tos espe­ci­als, perquè després d'un any de tenir-los pror­ro­gats, per fi en tin­drem de nous. Fins avui s'ha fil­trat ben poca cosa lle­vat d'un seguit de noves taxes que encara mal­me­tran més les eco­no­mies par­ti­cu­lars, però el marge de mani­o­bra del con­se­ller Mas-Colell és pràcti­ca­ment nul puix que el minis­tre Mon­toro ja ha anun­ciat que la reforma del finançament autonòmic que hau­ria d'haver entrat en vigor l'1 de gener del 2014 no ho farà i els ingres­sos que podria supo­sar un nou finançament tam­poc no vin­dran.

El debat que s'espera al Par­la­ment posarà en evidència la feblesa finan­cera cata­lana, una debi­li­tat que encara que­darà més palesa davant de les bai­xa­des d'impos­tos de cer­tes auto­no­mies, algu­nes de les quals són recep­to­res netes de la nos­tra soli­da­ri­tat. La pro­xi­mi­tat de les elec­ci­ons autonòmiques ha impul­sat els barons can­to­nals del Par­tit Popu­lar a ini­ciar rebai­xes d'impos­tos en con­tra del cri­teri del minis­tre d'Hisenda Cristóbal Mon­toro, perquè envia un mis­satge confús als socis euro­peus que ens con­tro­len el dèficit i a una soci­e­tat que encara ha de fer sacri­fi­cis per les reta­lla­des. Però avui Espa­nya ha esde­vin­gut inver­te­brada i ja ni el monolític PP no pot dir que té un dis­curs únic a tot Espa­nya.

Aquesta feblesa del govern espa­nyol amb els seus matei­xos els supo­sarà un pro­blema greu a l'hora de con­fec­ci­o­nar un nou finançament autonòmic puix que, a diferència del que va fer Zapa­tero, l'aug­ment que han de rebre les auto­no­mies mal­trac­ta­des pel sis­tema, com la cata­lana, no podrà venir per un aug­ment de l'endeu­ta­ment sinó que serà pel repar­ti­ment, i com que això suposa una suma zero, els més ben bene­fi­ci­ats d'ara, necessària­ment hi hau­ran de per­dre.

Pot­ser, si ho fan bé, la publi­cació de les balan­ces fis­cals podria ser un bon exer­cici objec­tiu que hau­ria d'aju­dar en el debat, però a diferència del que passa als Estats Units em temo que el pro­blema aquí i ara no és l'eco­no­mia, sinó que és la política espa­nyola.