Opinió

Vidres trencats

Amb el terreny abonat, l'ascens de Hitler al poder comporta l'aplicació d'una política racial, marcada per lleis restrictives i accions de violència, fins a
la proclamació de les Lleis de Nuremberg

Tal dia com avui, fa 75 anys, Europa visqué una de les jor­na­des més deplo­ra­bles del s. XX, quan radi­cals ciu­ta­dans del Reich ale­many, al cap­ves­pre del 8 de novem­bre, ini­ci­a­ren el pogrom cone­gut com Kris­tall­nacht, “la nit dels vidres tren­cats”, la bru­tal explosió col·lec­tiva de l'odi racial que, per molts his­to­ri­a­dors, ser­vi­ria per datar l'inici de l'Holo­caust, si és que fos pos­si­ble mar­car amb una data con­creta el procés de l'exter­mini. La bru­ta­li­tat d'una jor­nada sag­nant, quan foren incen­di­a­des quasi totes les sina­go­gues d'Ale­ma­nya i Àustria, men­tre es des­truïen els locals de nego­cis jueus i es dete­nia i assas­si­nava indis­cri­mi­na­da­ment per­so­nes d'aquesta ètnia, con­vertí aque­lla mati­nada en l'emblema del que fou la Xoà i de com pot ser mani­pu­lada la volun­tat d'un poble.

No es pot dir que l'anti­se­mi­tisme ale­many sorgís esporàdica­ment en aque­lla nit ni que el procés d'eli­mi­nació indus­tri­a­lit­zada dels jueus es dibuixés a par­tir dels tràgics suc­ces­sos. Des de la des­trucció del Segon Tem­ple, a Jeru­sa­lem, i la poste­rior dis­persió del poble jueu, els pogroms for­ma­ren part de la con­ti­nu­ada crònica del “poble esco­llit”, que històrica­ment ha estat mar­cat per l'estre­lla de David. Tal­ment, el món cristià sem­blava tenir com a dis­tracció dedi­car temps i esforços a matar jueus, unes mane­res que fins i tot arri­ba­ren a for­mar part de la litúrgia popu­lar. L'odi anti­jueu es con­vertí en moneda de curs cor­rent a Europa i tot jus­ti­fi­cava l'espoli, l'expulsió o la bru­tal cacera dels fills d'Israel, que veie­ren con­ver­tit el nom de la seva ètnia en sinònim d'avar, usu­rer, gar­repa i fins de mal­vat o assassí.

És a les pri­me­ries del segle XIX que s'ini­cia el procés d'assi­mi­lació acce­le­rada dels jueus cen­tre­eu­ro­peus, quan les elits aban­do­nen els gue­tos i s'inte­gren en els nuclis ciu­ta­dans de l'època. L'eco­no­mia, la ciència i la cul­tura són tras­bal­sa­des per la nova rea­li­tat, ja que la presència en aquests camps es mul­ti­plica, si bé l'assi­mi­lació, i poste­rior eman­ci­pació, també com­porta un nombrós abandó de la pràctica reli­gi­osa, tot i que, com diu Saul Fri­edländer, “la majo­ria mai no va aban­do­nar del tot el juda­isme, el que creà una sub­cul­tura específica que, tot i apun­tar a la inte­gració, derivà cap a una nova forma de segre­gació”. Després, un nou feno­men canvià el mapa social euro­peu, quan un potent cor­rent migra­tori des­plaçà cap a occi­dent molts jueus de l'est, empe­sos per les neces­si­tats i situ­ats en un esta­tus baix. Aviat es produí el doble nivell, o fins pot­ser tri­ple, de classe, entre bur­ge­sos assi­mi­lats, intel·lec­tu­a­li­tat eman­ci­pada i des­es­pe­rats immi­grats. Pot­ser igual que tota la soci­e­tat, però sem­pre amb la carac­terística jueva.

Tot i l'impacte de la nova situ­ació, Ale­ma­nya ini­cia el segle XX amb un anti­se­mi­tisme pràcti­ca­ment ine­xis­tent –no és el cas de França o Àustria–, però és a par­tir de la Gran Guerra quan rep un impuls expo­nen­cial, inter­pre­tant els jueus com a cons­pi­ra­dors per excel·lència, cau­sants de la der­rota ale­ma­nya, que han de ser apar­tats de la soci­e­tat per evi­tar la seva malèvola influència. És en aquest ambi­ent que sor­geix el nazisme i la boge­ria de la puresa de sang i pre­do­mini de la raça ària. Amb el ter­reny abo­nat, l'ascens de Hit­ler al poder com­porta l'apli­cació d'una política racial, mar­cada per lleis res­tric­ti­ves i pun­tu­als acci­ons de violència, fins a la pro­cla­mació de les Lleis de Nurem­berg. L'annexió d'Àustria, com a prova del nou, és una explosió d'anti­se­mi­tisme vio­lent. El camí és sense retorn. I, encara, els jueus assi­mi­lats i les poten­cies euro­pees no obren els ulls a la immi­nent des­feta. La Kris­tall­nacht és l'explosió defi­ni­tiva. La “solució final” entra en fun­ci­o­na­ment i a par­tir d'ales­ho­res es viuen sis llargs anys de la més tràgica crònica de la huma­ni­tat. Històries que cal recor­dar, ja aque el perill del neo­na­zisme segueix viu en la soci­e­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.