La nit dels amants

Alguns dels canals noc­turns de tele­visió, espe­ci­al­ment els del Vallès, pro­gra­men vide­o­clips antics i moderns, amb solvència. M'agrada eva­dir-me dels canals con­ven­ci­o­nals, car­re­gats de debats polítics que no interes­sen ningú i que només pro­vo­quen mal de panxa per la seva bui­dor i endogàmia. Una de les alter­na­ti­ves és el noti­ci­ari noc­turn de Vicent Sanc­his. Una altra, sub­mer­gir-se en la música. Sem­pre hi trobo cançons que feia anys o dècades que no escol­tava o havia obli­dat, o en pre­sen­ten d'altres on m'hau­ria cos­tat mans i mànigues arri­bar-hi. Sé que són vicis d'urba­nita hipo­condríac, però també remeis caso­lans de resistència davant l'acla­pa­ra­dora sen­sació de ruïna que ens sepulta. Una mica d'aire per evi­tar la sen­sació d'asfíxia.

Un dia d'aquesta set­mana em vaig dei­xar caure al sofà atret per l'emis­sora de Ter­rassa. El segon tema que va sonar va ser un Because the night can­tat per una rossa un punt histèrica del grup de dance ale­many Cas­cada. La voca­lista Nata­lie Hor­ler, rossa de pot, canta amb uns pan­ta­lo­nets minis que dei­xen lliure la seva natu­ra­lesa robusta, els seus cui­xots des­a­com­ple­xats. L'inter­preta amb un fons de música electrònica, però davant d'un audi­tori ple de joves eixe­le­brats. El vell tema de Patti Smith, com­post el 1978 a qua­tre mans amb l'inci­pi­ent Bruce Springs­teen, ofe­reix una potència serena, que s'adiu més amb la can­tau­tora ame­ri­cana, mai de públics majo­ri­ta­ris, però, a la seva manera, també plena d'ener­gia, rigo­ro­sa­ment selecta.

Nata­lie Hor­ler i Patti Smith són ben bé als antípodes, però coin­ci­dei­xen en la inter­pre­tació d'aquest himne a la nit: “Perquè la nit per­tany als amants, perquè la nit per­tany a la luxúria.” Tot i que la Nata­lie és una mas­sissa de l'època de l'opulència, jo con­ti­nuo pre­fe­rint la bellesa tren­ca­dissa de Patti Smith. És una síndrome de la decadència? Segur que no.