Alston contra el món

Als­ton és un poble aïllat de la regió de Cúmbria, al nord d'Angla­terra. És un dels més pobres d'una regió prou pobre per si mateixa. Dos mil habi­tants són un pàl·lid reflex del que va arri­bar a ser aquesta població minera, que en els seus dies d'esplen­dor (és una manera de dir) en va arri­bar a tenir set mil. El pri­mer cop el va rebre amb el tan­ca­ment de les mines de plom, després va venir el thatc­he­risme, i ara, la crisi; una crisi agreu­jada per una política d'aus­te­ri­tat que en el cas britànic, a sobre, és autoim­po­sada.

Als­ton va tenir el seu moment de glòria mediàtica a l'estiu pas­sat, tot i que el seu ressò al nos­tre país va ser escàs. Als­ton va rebre el pri­mer premi d'eco­no­mia social de la Gran Bre­ta­nya ator­gat a un poble en el seu con­junt. La dada: dels 2.000 habi­tants, prop de 600 tre­ba­llen d'empre­sa­ris o pro­fes­si­o­nals autònoms. El gros d'ells, en coo­pe­ra­ti­ves o empre­ses d'eco­no­mia social. Com que no hi ha llocs de tre­ball, ens expli­quen, els vam haver de crear nosal­tres. Sem­bla­ria el somni de la Big Soci­ety sota els aus­pi­cis del govern de Came­ron fet rea­li­tat: “ajuda't a tu mateix perquè l'Estat ni hi arriba ni hi arri­barà.” El mis­satge cen­tral reproduït pels mit­jans feia més o menys així: “Als­ton, el poble que va des­a­fiar les mul­ti­na­ci­o­nals i la manca de recur­sos públics.” I sem­bla­ria que és així. Aga­fem, doncs, les male­tes i anem a visi­tar-lo.

TOm, de setanta-set anys, ens rep a l'andana de l'estació d'Als­ton ves­tit de cap d'estació. És una estació que una colla de volun­ta­ris, entre ells en Tom, va reviure a l'inici dels anys 80. El tren hi cir­cula els fes­tius i tot just enllaça amb dues peti­tes esta­ci­ons més. Van recu­pe­rar els vells camins, van com­prar rails, vagons i loco­mo­to­res, algu­nes de les quals s'han pas­se­jat per Roma­nia, Polònia i una fins i tot han fet la guerra del Rif. Apli­cant l'exi­gent nor­ma­tiva dels fer­ro­car­rils britànics, van acon­se­guir el permís per ope­rar. Això és Angla­terra, no ho obli­dem. Són prop de setanta afi­ci­o­nats de tota la regió que dedi­quen una mit­jana de dos dies al mes a fer de revi­sor, con­duc­tor, cap d'agu­lles o d'estació. Ningú no cobra res per fer una feina que inclou nete­jar lava­bos i pape­re­res. Cal­cu­len que la seva acti­vi­tat aporta vint mil turis­tes l'any, a Als­ton.

La fita més comen­tada, tan­ma­teix, és la de la coo­pe­ra­tiva Cyber Moor, l'any 2000. Com que Bri­tish Tele­com no mos­trava cap interès a dur la banda ampla a la remota Als­ton, els veïns van deci­dir aple­gar-se, aixe­car el capi­tal ini­cial, cavar rases i tirar fil. De manera insòlita, amb l'impuls d'uns pocs líders locals, van moure's pel labe­rint regu­la­dor fins que van acon­se­guir no només dur la fibra òptica a Als­ton sinó aple­gar prou ajuts euro­peus per lliu­rar 670 ordi­na­dors a les famílies del poble. Això és Angla­terra, no ho obli­dem. Una línia d'autobús ser­vida per volun­ta­ris per acos­tar els més grans a la capi­tal comar­cal. Un forn de pa on tot­hom cobra el mateix –el mínim pro­fes­si­o­nal– tot i que algun hi és des de les tres del matí. Un gimnàs auto­ges­ti­o­nat. El cas del veí que va deci­dir pro­veir-se d'un trac­tor lle­va­neus i fer una oferta al Con­sell Comar­cal que aquest no va poder refu­sar. Un altre fa anar l'ambulància muni­ci­pal sense cobrar. Com cal fer-ho quan la major part de les tas­ques muni­ci­pals no són retribuïdes? Els visi­tants pas­sem dos dies pre­gun­tant a la gent què hi ha al dar­rere d'aquest entra­mat d'ini­ci­a­ti­ves tan sor­pre­nents. Pot­ser els hip­pies que hi van arri­bar als anys 70. La flama engres­ca­dora de per­so­nes potents i amb ini­ci­a­tiva. L'aïlla­ment del poble... Sem­bla que la diagnosi més estesa seria que toca com­par­tir el poc que hi ha i fer de la neces­si­tat vir­tut. Cons­truir comu­ni­tat és el que els fa forts, els evita l'emi­gració mas­siva i els amara de la men­ta­li­tat “podem-farem” amb res­sons d'Obama, sense cap prèdica mar­xista i, sor­pre­nent­ment, gens d'ide­o­lo­gia pel mig.

Per als de fora, Als­ton per­met com­pren­dre l'arbi­tra­ri­e­tat de les velles repar­ti­ci­ons de papers entre el sec­tor públic i el pri­vat. El que compta són els ser­veis pres­tats i no qui hi ha al dar­rere. Mirar de crear votants agraïts i adot­ze­nats, des d'Als­ton, sem­bla­ria el reflex d'una acti­tud meri­di­o­nal i aco­mo­datícia. El seu cas també per­met obser­var que men­tre alguns espe­ren que el pas­sat torni, d'altres ja han començat a mirar enda­vant. Defen­sar l'estat del benes­tar és un objec­tiu com­pa­ti­ble amb gua­nyar eficiència, invo­lu­crar la ciu­ta­da­nia en l'acció pública i amb tro­bar vies noves i ima­gi­na­ti­ves per pres­tar ser­veis de futur incert. Al mateix Als­ton, en un pòster mal­gir­bat, hi trobo el següent: “sabies que cada vegada que com­pres per inter­net podries estar gene­rant un ingrés en la teva botiga de pro­xi­mi­tat?” Afe­gei­xin aquí les mesu­res d'opti­mit­zació fis­cal de mol­tes mul­ti­na­ci­o­nals i el frau fis­cal des­ca­rat i enten­drem mol­tes coses: perquè Als­ton és el que és, perquè la crisi l'aca­ben pagant les ren­des cap­ti­ves i, ja posats, perquè Espa­nya mai donarà a Cata­lu­nya res que s'assem­bli a un pacte fis­cal.

Val a dir que els pio­ners de l'elusió d'impos­tos també van ser angle­sos, els ger­mans Ves­tey. Cap­da­van­ters en l'ús d'estratègies comp­ta­bles per evi­tar la doble impo­sició i que han aca­bat desem­bo­cant en la no-impo­sició. Una mos­tra: Apple Espa­nya obté pèrdues. Men­tre el 1915 cin­quanta mil sol­dats britànics per­dien la vida a la bata­lla de Loos, els Ves­tey s'esta­blien a Chi­cago per evi­tar pagar impos­tos. S'explica que el 1993, quan la reina d'Angla­terra va ser obli­gada a pagar impos­tos, el dar­rer des­cen­dent, ara Lord Ves­tey, va dir: Bé, em sem­bla que ara ja sóc l'últim de no pagar impos­tos. Als­ton és resul­tat d'aquest pre­sent i part del nos­tre futur. I convé mirar-lo de cara.