Canal 9 i el PP

El tan­ca­ment de Canal 9, la tele­visió pública valen­ci­ana, té mol­tes deri­va­des polítiques i periodísti­ques que s'ani­ran des­gra­nant en els pro­pers temps. Una de les cau­ses de fons de la seva des­a­pa­rició és, al meu parer, el posi­ci­o­na­ment ideològic de la cadena que era una cor­retja de trans­missió dels pre­si­dents Zaplana, Camps i també Fabra. No era una cadena pública sinó una tele­visió del govern.

L'any 1990 arrancà amb una audiència del 21,4 per cent i el 2013 ha que­dat cla­vada en un 3,5 per cent. D'aquesta dava­llada espec­ta­cu­lar en són res­pon­sa­bles els polítics que pen­sa­ven que la tele­visió era seva, però també en tenen culpa aquells pro­fes­si­o­nals que sabien que tre­ba­lla­ven amb men­ti­des en forma de pro­pa­ganda i per raons com­pren­si­bles i huma­nes com les de con­ser­var el lloc de tre­ball hi posa­ven la cara o escri­vien guions política­ment induïts. Que ara ens diguin com es va pro­duir aquesta intro­missió tan des­ca­rada del poder polític és d'agrair perquè que­darà palès si més no com el Par­tit Popu­lar va con­ver­tir la ràdio i la tele­visió valen­ci­a­nes en una finca par­ti­cu­lar per gua­nyar elec­ci­ons, per ama­gar infor­ma­ci­ons d'interès públic i per afa­vo­rir per­so­nes pro­pe­res, tant col·locant-les com a tre­ba­lla­dors a l'ens públic com fent-les sor­tir favo­ra­ble­ment davant l'opinió pública.

El peri­o­disme no està fet de pasta d'herois, ni falta que fa. Tots els que fa anys que ens arros­se­guem en aquest ofici sabem que les redac­ci­ons dels mit­jans de comu­ni­cació, públics i pri­vats, són com les fàbri­ques d'ham­bur­gue­ses on no es fan gai­res dis­tin­ci­ons en la qua­li­tat de les carns a l'hora de pre­sen­tar el pro­ducte al con­su­mi­dor. Per això és inne­ces­sari que els peri­o­dis­tes que van posar la seva cara o el seu talent per trans­me­tre men­ti­des o pro­pa­ganda del govern valencià sur­tin ara dient que van ser forçats a seguir con­sig­nes de tota mena. Aquests ges­tos es fan al seu moment, quan el risc és per­dre la feina o ser arra­co­nat en una redacció on sem­pre hi ha cemen­ti­ris d'ele­fants vivents. Però seria del tot injust des­car­re­gar la res­pon­sa­bi­li­tat sobre l'ane­lla més feble del procés dels dis­ba­rats que ha supo­sat la ràdio i tele­visió valen­ci­a­nes. La res­pon­sa­bi­li­tat cau sobre el poder polític que ha uti­lit­zat, mani­pu­lat i dis­tor­si­o­nat un ens que ha de ser de tots els valen­ci­ans.

En el pro­grama elec­to­ral de les elec­ci­ons de 2011 es pro­cla­mava que la tele­visió ha d'estar bol­cada en el ser­vei públic, com­pro­mesa amb el rigor i el com­pli­ment pres­su­pos­tari. El deute a finals de 2012 era de 1.126 mili­ons d'euros. També deia el pro­grama elec­to­ral que la tele­visió pública valen­ci­ana ha de ser l'alta­veu dels valen­ci­ans, és el seu alta­veu, no en tenen cap altre. Quan una tele­visió pública es con­ver­teix en alta­veu del govern obli­dant-se de les mino­ries que con­for­men també tota col·lec­ti­vi­tat política i cívica, perd interès infor­ma­tiu, només cal veure les audiències, i es dete­ri­ora com a pro­ducte de ser­vei a una soci­e­tat plu­ral i lliure. Es podria dir que el més que pro­ba­ble tan­ca­ment de la tele­visió valen­ci­ana no ha estat per la pressió de l'opo­sició ni per movi­ments ciu­ta­dans orga­nit­zats. Ha cai­gut pel seu propi pes, sense que ningú empenyés, víctima de la mani­pu­lació, dels escàndols enco­berts i de la des­pesa des­con­tro­lada.

Una de les cons­tants de la tele­visió valen­ci­ana ha estat la con­fron­tació oberta amb tot el que venia de Cata­lu­nya. Des de la llen­gua fins a la política i la concòrdia entre dos pobles que tenim mol­tes més coses en comú que les que ens poden sepa­rar. Ha estat ridícul que durant anys TV3 no es pogués veure al País Valencià i Canal 9 no tingués un porta d'entrada a les tele­vi­si­ons dels cata­lans. No s'ha fet perquè no han vol­gut els suc­ces­sius governs valen­ci­ans que han vist en el català un ene­mic que no exis­tia, atès que valen­ci­ans i cata­lans ens ente­nem a la per­fecció par­lant la mateixa llen­gua, es digui com es digui o tin­gui les vari­e­tats idiomàtiques que carac­te­rit­zen totes les llengües del món. Aquesta con­fron­tació era ideològica i política. No era real si ens fixem en els inter­can­vis comer­ci­als en les dues direc­ci­ons, la deter­mi­nació per acce­le­rar i pro­moure el cor­re­dor medi­ter­rani a través de les res­pec­ti­ves soci­e­tats civils, el trànsit de milers de per­so­nes que diària­ment es des­pla­cen en les dues direc­ci­ons per qüesti­ons cul­tu­rals, econòmiques, de veïnatge i turísti­ques. La ràdio i la tele­visió públi­ques de València han estat un ins­tru­ment per als governs de torn, però han fet un ser­vei molt feble a dues comu­ni­tats uni­des per la cul­tura, la història i els interes­sos comuns. Quina llàstima.

Tant de bo que es pugui refun­dar la tele­visió pública de València amb una visió més àmplia i més pro­fes­si­o­nal. Pot­ser també més dimen­si­o­nada a les neces­si­tats d'un país que té tot el dret a dis­po­sar d'un ens que ser­veixi als interes­sos dels valen­ci­ans, que, com tota soci­e­tat moderna, són plu­rals i tenen una manera diversa de veure els seus pro­ble­mes i com es poden resol­dre de manera més satis­factòria per a tots. La dis­bauxa en una empresa pri­vada porta direc­ta­ment a la fallida. Quan aquesta pràctica del tot s'hi val per afa­vo­rir el pre­si­dent de torn, el govern muni­ci­pal o per­so­nes pròximes al poder s'ins­tal·la en un mitjà públic de comu­ni­cació es fa un gran mal al peri­o­disme, al poder polític i a la soci­e­tat a la qual pre­te­sa­ment es volia ser­vir. El que ha pas­sat a Canal 9 tindrà con­seqüències polítiques a València. Pot­ser ja no es dis­po­sarà del parai­gua que ho tapava tot, enal­tia el que era pro­pa­ganda, enco­bria amics i des­ta­pava les misèries dels ene­mics. Avui ja no es pot anar així pel món.