Presidentes

Xile escull aquests dies pre­si­denta. A falta de la segona volta, tot indica que la soci­a­lista Mic­hele Bac­he­let tor­narà al Pala­cio de la Moneda. Abans de la pri­mera volta, ja se sabia que Xile tin­dria pre­si­denta: per la dreta i per l'esquerra, dues dones com­pe­tien per obte­nir-la. Al Bra­sil tenen pre­si­denta. A l'Argen­tina, també. La cosa m'ha fet pen­sar. Ni a Cata­lu­nya ni a Espa­nya, ni a la Dipu­tació de Bar­ce­lona hem tin­gut mai una pre­si­denta. Tam­poc hem tin­gut ni una can­di­data a pre­si­denta. La cosa fa pen­sar. I no és que faci pen­sar en quo­tes ni aquells equi­li­bris detes­ta­bles només de cara a la gale­ria, per sem­blar que les dones ocu­pen un tal lloc que, com s'ha demos­trat, és irreal. De vega­des, el pit­jor és aquell supo­sat pro­gre que et mira com a quota, com per­do­nant-te la vida: aquest senyor, que veiem a dreta i esquerra, ja pot girar cua i se'n pot tor­nar.

Quo­tes i altres apa­rents mesu­res a banda, hi ha una rea­li­tat que passa el corró: en aquest país les dones política­ment només han arri­bat a les alcal­dies. I encara. La tran­sició va enge­gar uns horit­zons que han que­dat tapo­nats, també en aquest cas. No és que defensi que qual­se­vol dona seria automàtica­ment millor que qual­se­vol home per a tal lloc o càrrec. Tam­poc farem la mateixa sim­pli­fi­cació per l'altra banda: seria com dir que Cris­tina Fernández és el mateix que Dilma Rous­sef o Mic­hele Bac­he­let.

Per què encara les por­tes de l'alt poder estan bar­ra­des a les dones? L'exem­ple polític el poden apli­car pau­sa­da­ment a l'empresa. Ara un seguit de movi­ments ciu­ta­dans tenen dones al cap­da­vant: Ada Colau, Itziar González, la monja For­ca­des... Anem camí de la nor­ma­lit­zació o serà un altre miratge escla­fat pel sis­tema? En la Cata­lu­nya inde­pen­dent, m'agra­da­ria tenir l'opció de diri­mir entre votar o no votar una pre­si­denta del govern. Però men­tres­tant, ja podríem anar fent feina, més que res per avançar amb tan­tes coses com hi ha per nor­ma­lit­zar. Només fal­ta­ria que després tot vingués de cop.