La batalla de les idees

Em trobo amb els meus cosins en un hos­pi­tal –un fami­liar comú ha tin­gut una crisi– i durant l'espera tots coin­ci­dim a expli­car on són els nos­tres fills. Tots, evi­dent­ment, fora: al Panamà, els Estats Units, Israel, Holanda, Costa Rica, Indonèsia... Sis nois, sis des­tins. Si cele­brem alguna cosa el dia de Nadal, només podrem assis­tir-hi els del Frente de Juven­tu­des.

De mala llet, obro el diari i el dis­curs dels polítics no surt de les diva­ga­ci­ons més espe­cu­la­ti­ves. Uns volen la inde­pendència, però no saben com plan­te­jar-ho. Uns altres no ho tenen clar, però ho vol­drien tímida­ment. El PSC fa direc­ta­ment de lle­pa­culs sucur­sa­lista i els del PP, que no ens volen ni en pin­tura, són els garants de la uni­tat. Per què? Per poder con­ti­nuar tenint un boc expi­a­tori?

El que resulta més irri­sori, però, és l'acti­tud dels crítics dels soci­a­lis­tes cata­lans, uns ble­des sen­sa­ci­o­nals. Dos d'ells, Joan Ignasi Elena i Núria Ven­tura, amenaçaven aquesta set­mana d'aban­do­nar l'escó, però alhora dema­na­ven que cap afi­liat sortís del par­tit i que ells con­ti­nu­a­rien ferms per “plan­tar bata­lla d'idees”. ¿No tenen una obli­gació amb el poble de Cata­lu­nya, que supera l'empa­nada del seu par­tit? Això sí que fa pena, la bata­lla d'idees. Idees sobre què? No han que­dat les coses prou clares a Espa­nya per saber què opi­nen de nosal­tres. ¿Sap cap intel·lec­tual orgànic del PSOE alguna cosa sobre la cul­tura cata­lana més enllà del Con­greso de Poesía de Sego­via, que va reu­nir el 1952 poe­tes cata­lans i cas­te­llans? Els comen­ta­ris sonen a ranci, a fran­quisme here­tat, a naf­ta­lina. ¿Què faria Elena si aban­donés l'escó? Pas­sa­ria de cons­pi­ra­dor pro­fes­si­o­nal a fer-ho des d'un dis­cret segon pla?