La fortalesa del català
i especialment dels procedents d'altres indrets, que acceptin d'assumir i potenciar la llengua pròpia del territori d'acollida
Si els informants i les enquestes no enganyen, resulta que els coneixements de llengua catalana a Catalunya són realment espectaculars. Algunes dades: el 97 per cent de la població diu entendre el català, un 84 per cent el sap parlar, un 80 per cent el sap llegir i un 70 per cent el sap escriure. Primera conclusió: els catalanoparlants podem parlar en català en qualsevol situació segurs que els interlocutors ens entendran.
Són algunes dades fetes públiques aquesta setmana per l'Informe de Política Lingüística 2012 de la Generalitat de Catalunya, coincidint amb la cloenda del centenari d'una efemèride important, l'aprovació el 1913 de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans (l'“ortografia nacional”, tal com la qualificà Prat de la Riba). Podem parlar, cent anys després, ja no d'ortografia, sinó de “llengua nacional” plena?
L'informe del Departament de Cultura venia precedit per dos informes més sobre el català publicats recentment: el Cens Lingüístic 2011 de l'Idescat, limitat a Catalunya, i l'Informe sobre la Situació de la Llengua Catalana (2012) de la Xarxa Cruscat, relatiu a tot l'espai del català. Mentre esperem els resultats de l'enquesta d'usos lingüístics de la població del 2013, en procés de confecció –i que permetrà comparar-los amb els anteriors de 2003 i 2008–, ja podem fer-nos una idea aproximada de l'evolució complexa i ambivalent del català al seu territori.
És cert que el català a Catalunya avança algunes posicions, com he destacat al principi. Sembla també que el català té una clara capacitat d'atracció ja que, si bé només el té com a llengua materna el 37 per cent de la població, un 43 per cent el declara com a llengua d'identificació. Ara bé, a part de l'evolució més problemàtica de la llengua al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, a Catalunya mateix allò que és indiscutible, segons fa patent el mateix informe, és la presència hegemònica i el coneixement universal de l'espanyol.
La qüestió és en quin punt del procés de normalització del català estem. En un escenari de confrontació total contra el català dissenyat i aplicat pel PP des del govern central i des de totes les altres instàncies de poder polític (Tribunal Constitucional, governs de València, de Saragossa, de les Balears, etc.) o de poder mediàtic i econòmic, el futur de la normalitat del català al seu territori històric és més que incert.
Pel que fa a Catalunya, sembla evident que caldrà molta fortalesa per part dels catalanoparlants i molta comprensió per part dels castellanoparlants per aconseguir per al català, primer, un pla d'igualtat en tots els àmbits i funcions. I, després, una certa hegemonia en el territori. Perquè, sense una preeminència d'usos i funcions en el seu territori, el català no té futur. Cosa que els castellanoparlants de Catalunya no sols poden entendre (com han demostrat amb l'acceptació general de la immersió a l'escola), sinó que poden afavorir amb actituds i accions col·lectives.
Per això, la fortalesa del català no està en unes xifres que podem considerar més o menys positives, sinó en la voluntat de la gran majoria de ciutadans de Catalunya, i especialment dels procedents d'altres indrets del món, que acceptin d'assumir i potenciar la llengua pròpia del territori d'acollida.
Però no podem ser ingenus. Passi el que passi a l'interior, no podrem ni aturar les polítiques lingüicides dels governs de Madrid o París ni domesticar les agressives incursions dels mercats del multilingüisme. En aquest escenari, el grau zero de la fortalesa d'una llengua nacional és disposar d'estat. Sense estat propi, el català avançarà per la via de la perdició. Potser la independència no serà la panacea de la normalitat. Però només amb un estat protector el català podrà normalitzar les condicions de la seva presència en les instàncies de poder i de control, a l'exterior i a l'interior.
