Matar la gallina dels ous d'or

Vinyeta quo­ti­di­ana. La meva filla gran fa 1r d'ESO. El des­per­ta­dor se li dis­para a les 6.45. Agafa l'autobús esco­lar a les 7.45. Les clas­ses, de dilluns a diven­dres, comen­cen a les 8.15 i aca­ben a les 14.45. Això sig­ni­fica que a les 15.20, quan torna a casa, ha arri­bat la seva hora de... dinar! Bon pro­fit!

No vull cri­ti­car l'horari esco­lar inten­siu ni vull pas­sar a defen­sar l'horari par­tit del model ante­rior a la crisi, amb alum­nes i pro­fes­sors exhausts que s'arros­se­ga­ven agònica­ment per opti­mit­zar les mortíferes hores de classe a la tarda. Però, tant ara com abans, resulta una autèntica insen­sa­tesa que els nos­tres alum­nes tre­ba­llin amb hora­ris tan exten­sos i tan irra­ci­o­nals, amb des­propòsits majúsculs com haver de dinar a dos quarts de qua­tre de la tarda. Entre tots estem matant la gallina dels ous d'or (gallina dels ous d'or = passió i con­di­ci­ons esti­mu­lants per a l'apre­nen­tatge i per a la vida en gene­ral).

Com que la meva filla és fei­nera de pedra picada, després de dinar, sense ni tan sols fer un moment de becaina ni enge­gar el canal del Club Súper3, comença a fer els deu­res. S'hi pot pas­sar ben bé dues hores. Si hi ha exa­men, hi dedi­carà (molta) més estona. Pels volts de les set o les vuit del ves­pre arri­ba­ran algu­nes “acti­vi­tats extra­es­co­lars”. Res de sor­tir a sal­tar mar­ges, pas­se­jar amb bici­cleta o tro­bar-se amb els seus amics. Tris­ta­ment no hi ha temps per a aques­tes acti­vi­tats pri­mor­di­als. Estem par­lant que assis­tirà a clas­ses de música o a entre­na­ments espor­tius. Tot el que sigui sopar més enllà de les vuit del ves­pre, sig­ni­fi­carà entrar en zona de risc. Tot el que sigui anar a dor­mir més tard de les deu de la nit, voldrà dir que ella no des­can­sarà prou. Molts dies, per a o per be, incom­plim aquests dos pre­cep­tes. I la seva mare i jo tenim la prova pal­pa­ble que una suma de par­ci­als raci­o­na­li­tats llo­a­bles (la for­mació, la soci­a­lit­zació, el ren­di­ment esco­lar de la nos­tra filla, bla-bla-bla) pot con­duir a un des­gui­tar­ra­ment colos­sal, sen­cer. Durant anys els nos­tres res­pec­tius governs han exalçat el model edu­ca­tiu japonès. Els sin­di­cats i l'esquerra han posat cega­ment l'èmfasi en l'ampli­ació de l'horari esco­lar com a con­questa d'homo­lo­gació entre l'escola pública i la pri­vada. Ara, amb pocs recur­sos, amb una sabata i una espar­de­nya, amb uns hora­ris dra­co­ni­ans que con­fo­nen hores de per­manència en un cen­tre esco­lar amb apre­nen­tatge real, estem rati­fi­cant un cop més la vella cer­tesa que l'infern està empe­drat de bones inten­ci­ons.