Deu milions de miracles

Joan-Lluís Lluís / jllluis@​presencia.​cat

em deu mili­ons a par­lar aquesta llen­gua. Deu mili­ons de petits mira­cles estadístics doncs, tant és evi­dent que aquesta llen­gua, la cata­lana, hau­ria hagut de morir. O, si més no, d'esde­ve­nir un idi­oma resi­dual, un par­lar recòndit i sense traça, apte només per a con­ver­ses d'estar per casa entre per­so­nes cada vega­des més resig­na­des a la seva pro­pera extinció defi­ni­tiva. Deu mili­ons de mira­cles que han permès al català esca­par a les sentències de mort ofi­ci­als o ofi­ci­o­ses que, en els dar­rers segles, han estat pro­mul­ga­des al seu encon­tre. Sentències de mort ofi­ci­als van ser, per exem­ple, les de Lluís XIV, de Felip V, de la Revo­lució Fran­cesa o de Franco; sentències ofi­ci­o­ses les de les repúbli­ques fran­ce­ses suc­ces­si­ves i, avui, les de qual­se­vol govern espa­nyol que tre­ba­lla perquè s'enge­gui l'inici del final, ara per ara amb un cert èxit al País Valencià, les Illes i la Franja, i aviat a Cata­lu­nya. Pel fet d'haver sobre­vis­cut a tan­tes con­dem­nes, el català és un cas únic al món i per això aquests deu mili­ons de mira­cles són dig­nes d'admi­rar. I si Cata­lu­nya fa el pas indis­pen­sa­ble cap a la seva inde­pendència, d'arreu vin­dran soci­o­lingüistes, psi­co­lingüistes, his­to­ri­a­dors, filòsofs i peda­gogs per obser­var aquesta llen­gua con­dem­nada a mort que no només ha sobre­vis­cut sinó que abans mateix d'esde­ve­nir llen­gua ofi­cial del nou estat ja posseïa tot allò que calia per fun­ci­o­nar com a tal: una acadèmia, tots els dic­ci­o­na­ris pos­si­bles, un ús ins­ti­tu­ci­o­nal, social, econòmic i polític con­so­li­dat, una lite­ra­tura com­pleta, una omni­presència a inter­net.

Sí, la llen­gua cata­lana repre­senta un cas excep­ci­o­nal, però aquesta excepció s'aca­barà durant el segle XXI. Durant aquest segle, el català esde­vindrà una llen­gua banal: o per ser una llen­gua més del club de les llengües ofi­ci­als d'estats sobi­rans que sobre­viu­ran o per ajun­tar-se a la munió de llengües en via de des­com­po­sició. Vida plena o mort lenta. La llen­gua cata­lana ha arri­bat a la cruïlla deci­siva i serà molt pro­ba­ble­ment el 2014 que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya deci­di­ran el futur d'aquesta llen­gua. Perquè els deu mili­ons de mira­cles ama­guen també mol­tes renúncies, mol­tes inèrcies, molts con­for­mis­mes, mol­tes man­dres. Avui ja és bas­tant banal sen­tir dos cata­la­no­par­lants con­ver­sar en espa­nyol. A vega­des amb l'excusa de: “Ens vam conèixer en cas­tellà”, com si un esforç intel·lec­tual i emo­ci­o­nal fos impos­si­ble per arri­bar a poder dir: “Ens vam conèixer en cas­tellà, però era absurd no par­lar-nos en català, lla­vors tot i que ens va cos­tar una mica vam can­viar de llen­gua.” A vega­des per la pre­tesa faci­li­tat de par­lar pri­mer, a un des­co­ne­gut, “la llen­gua que tot­hom sap”, com si això fos una raó sufi­ci­ent per aban­do­nar la llen­gua pròpia. Quan dos par­lants d'una llen­gua A par­len entre ells una llen­gua B vol dir que la llen­gua A ha esde­vin­gut pres­cin­di­ble. I, avui, en mol­tes situ­a­ci­ons de la vida ordinària, es nota com la llen­gua A de Cata­lu­nya pot sem­blar pres­cin­di­ble.

Aquest procés, una vegada començat, pot ser ful­mi­nant, mal­grat les pro­tec­ci­ons ofi­ci­als. I rosega la llen­gua de l'inte­rior, des de les peti­tes renúncies diàries, des de: “Jo no m'hi amoïno, m'adapto i parlo la llen­gua que em par­len.” És una acti­tud com­pren­si­ble, aquests deu mili­ons de mira­cles són encar­nats per éssers humans, fràgils i forts, als quals no es pot dema­nar eter­na­ment de dur la res­pon­sa­bi­li­tat de sal­var aquesta llen­gua de la mort, però sense els quals és impos­si­ble que aquesta llen­gua sobre­vis­qui. Els deu mili­ons de mira­cles neces­si­ten un estat ano­me­nat Cata­lu­nya que els per­meti des­can­sar una mica del seu esforç des­co­mu­nal de sal­var una llen­gua; un estat, però, que no podrà fer res sense la volun­tat de per­pe­tuar-se d'aquests deu mili­ons de mira­cles, petits i magnífics.