No tardis (*)

Tant se val si ets el seu fill, la seva filla, la seva jove o la seva ger­mana. El més segur és que al matí, quan et vegi, pre­gunti qui ets i asse­guri que no et coneix de res ni t'ha vist mai. Segu­ra­ment no recorda on és el lavabo ni el men­ja­dor. Pot pas­sar que li posis un flam al davant i se'l vul­gui men­jar amb els dits, o que xar­rupi la llet o l'aigua com una cri­a­tura. Pot­ser acaba de dinar i et pre­gunta a quina hora estarà fet l'arròs. Si mira la tele i fan un par­tit de fut­bol, és pos­si­ble que comenti, ale­gre­ment: “Mira, aques­tes galli­nes, com cor­ren!” I veient un docu­men­tal de felins, et pot expli­car que, quan eren petits, els seus ger­mans dor­mien amb un tigre a l'habi­tació, que era molt manyac. Si es ves­teix sense que ningú l'ajudi segu­ra­ment es posarà la roba a sobre del pijama, o anirà sense mit­jons, o el davant del jer­sei se'l posarà al dar­rere. Si algú li pre­gunta quants fills té li dirà que no se'n recorda. Convé sem­pre que tan­quis la porta de casa amb clau, perquè podria ser que marxés, car­rer avall, imper­tor­ba­ble, per anar qui sap on. Si de postres li dónes crema, pot­ser et dirà que no n'ha men­jat mai de la vida. Es pot mirar un plat o una pinta i pre­gun­tar sin­ce­ra­ment què són i per a què ser­vei­xen. Segu­ra­ment s'afer­rarà a la seva per­sona de referència com a un clau roent: és l'única per­sona que encara sap qui és i sap com es diu. No tar­dis, li dema­narà. No tar­dis. Les nits seran una pro­esa: és pos­si­ble que a mitja nit cridi dient que té molta por perquè no sap a quina casa és, o és pos­si­ble que a les qua­tre del matí porti l'abric i els guants posats. “És fosc –li dius–, tor­nem a dor­mir una mica.” I se'n tor­narà al llit sense pro­tes­tar gens. Al matí, la litúrgia de cada dia, la presó, la roda que no s'atura i que sem­pre és allà mateix: tu qui ets? On sóc? Què hi ha, en aquesta habi­tació? Calma, calma: sóc jo, ets a casa, aquí hi ha la cuina. Amor, amor, amor...