Irresponsables?

A La doc­trina del shock (Klein, 2007), l'impre­sen­ta­ble del Donald Rums­feld deixa anar una veri­tat inne­ga­ble: “Les idees tenen con­seqüències.” No és pas el mateix pen­sar que no ser capaç de fer-ho.

Els humans, som res­pon­sa­bles o medi­o­cres? Només com­plim ordres i nor­ma­ti­ves? Pen­sem? Sabem que si no hi ha res­pon­sa­bles no hi ha cul­pa­bles. Aquest va ser l'argu­ment defen­siu d'Eich­mann, l'alt ofi­cial de les SS, a Jeru­sa­lem (1961): “Per què em con­dem­nen a la forca? Jo només posava gent en uns trens cap a l'exter­mini, com­plint ordres, el meu deure. He que­dat estor­dit perquè, si no penséssim, qual­se­vol de nosal­tres podria haver estat Adolf Eich­mann. No és broma.”

Tenim cent trenta estu­di­ants de segon de bat­xi­lle­rat refle­xi­o­nant, des de fa set­ma­nes, sobre els fona­ments de la justícia i qüesti­ons com “la bana­li­tat del mal” (Arendt). Pot­ser han vist, com ells, la pel·lícula de Von Trotta (2012), en què aquesta filòsofa jueva ale­ma­nya ana­litza una cri­mi­na­li­tat com la del nazisme. El New Yorker l'envià com a cor­res­pon­sal al judici con­tra Eich­mann, i els seus tex­tos han con­vul­sat el pen­sa­ment del segle XX: “crim con­tra la huma­ni­tat”, “tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals” o que “el mal és fet per per­so­nes que es neguen a ser per­so­nes” (la medi­o­cri­tat dels cri­mi­nals), vénen, en bona part, d'ella.

pen­sar amb rigor i pro­fun­di­tat no és còmode: ni per Sòcra­tes, ni per Spi­noza, ni per Arendt. Els mal­trac­ta­ren tant que qual­se­vol insult de la tele­por­que­ria sem­bla un joc pue­ril. Només la filo­so­fia ense­nya a pen­sar per un mateix: els nos­tres joves ho podrien assu­mir amb l'actual pla d'estu­dis. Eich­mann, en canvi, un fun­ci­o­nari més que efi­ci­ent, havia sen­zi­lla­ment “renun­ciat a la capa­ci­tat de pen­sar”. Cal la filo­so­fia, que obre camins de lli­ber­tat.

Demà, alguns cen­tres públics de Girona i Salt cele­brem una jor­nada de filo­so­fia sobre La justícia des dels grecs fins avui (filo.​segirones.​cat): comu­ni­ca­ci­ons d'alum­nes, con­ferència, debats pre­sen­ci­als i pre­vis. A més de la Uni­ver­si­tat i ens públics, ens aju­den Cruïlla, McGraw Hill i el Fòrum Impulsa. L'edu­cació dels ciu­ta­dans és una feina de pre­cisió, deli­cada. Cap dogma con­tin­gent, com els d'uns lamen­ta­bles polítics arrau­lits dar­rere de “dades PISA” ho podrà aba­tre.

Qui negui la Filo­so­fia al jovent és un irres­pon­sa­ble: només l' “estu­pi­desa intel·lec­tual” jus­ti­fi­ca­ria que no se senti cul­pa­ble d'una rea­pa­rició d'Eich­manns, éssers medi­o­cres que gene­ren dolor i mal. Gai­rebé mai tots –tots!– els par­tits polítics accep­ten una decla­ració relle­vant: el feno­men ha tin­gut lloc el 14 de novem­bre de 2013, en la Comissió d'Ense­nya­ment i Uni­ver­si­tats, apro­vant per una­ni­mi­tat la reso­lució 440/X sobre la filo­so­fia en l'ense­nya­ment secun­dari: “1. El Par­la­ment de Cata­lu­nya mani­festa que els estu­dis d'ètica filosòfica i de filo­so­fia tenen un paper for­ma­tiu fona­men­tal, per la qual cosa con­si­dera que hau­rien de ser part del currículum bàsic de l'alum­nat. 2. El Par­la­ment de Cata­lu­nya insta el govern a comu­ni­car al govern de l'Estat la importància de man­te­nir com a matèries comu­nes i obli­gatòries l'ètica filosòfica, amb con­tin­guts sobre drets humans, en ESO, i la filo­so­fia i la història de la filo­so­fia, en els bat­xi­lle­rats” (BOPC 204).

Estan demà con­vi­dats a la Uni­ver­si­tat: amb fets, farem palès com n'està, d'equi­vo­cat, en Wert. Amb sere­ni­tat. Pen­sant. Mirant de defu­gir aque­lla medi­o­cri­tat que l'Arendt, patint, ens va indi­car d'on ve i cap a on con­du­eix.