Cartes

Quan d'aquí a uns anys el procés cap a la inde­pendència que hem començat –impa­ra­ble, impe­ca­ble, impen­sa­ble i impla­ca­ble– surti als lli­bres d'història o de text hi haurà d'haver per força una menció específica i deta­llada del cap­te­ni­ment de la gent. Perquè els cata­lans som així: a un pas –quinze dies mal comp­tats– de fer-se públi­ques la pre­gunta i la data del referèndum que haurà de can­viar per sem­pre l'esta­tus de la nos­tra nació fem, si fa no fa, com sem­pre: tre­ba­llem –els que tenen feina–, estu­diem, pen­sem què cui­na­rem per Nadal...

Tot sem­bla com sem­pre i res no fa pre­veure, de cara enfora, el moment en què ens tro­bem, però si t'acos­tes una mica sents un cor­rent fre­turós, nerviós, il·lusi­o­nat, algun cor impa­ci­ent que es des­boca, alguna con­signa impe­tu­osa... És una mena de magma paci­ent, fet d'espe­rança i de raó, que bull, que crema, que es conté però que es podria des­bor­dar, si calgués. Que es podria des­bor­dar si, calent com està, li tapes­sin les sor­ti­des.

A quinze dies mal comp­tats, doncs, hi ha un parell de coses que em pre­o­cu­pen. La pri­mera, que ara ja toca que tot­hom es mulli. Ja no s'hi val a callar ni a ama­gar-se al dar­rere d'una covarda neu­tra­li­tat. Això és una marea que ha d'esquit­xar tot­hom. Tots conei­xem per­so­nes pri­vi­le­gi­a­des mediàtica­ment que encara no han piu­lat. No és tan difícil: es tracta només de saber si estan a favor o en con­tra que el poble s'expressi lliu­re­ment i democràtica votant.

Però encara hi ha una altra cosa que em pre­o­cupa més, i és que mol­tes, moltíssi­mes, massa, per­so­nes del car­rer encara són a la riba impas­si­bles i no pugen a la barca. No se sen­ten inter­pel·lades, ni impli­ca­des, com si tot això no anés amb elles, no fos també per a elles. No és que no vul­guin jugar, és que no saben a què juguem els altres. Ens hem d'afa­nyar a con­vi­dar-les a totes. Perquè el que és bo per a nosal­tres és també bo per a elles. Perquè, en aquesta par­tida, o juguem tots o estri­pem les car­tes.