És un escac i mat

L'acord sobre la pre­gunta no posa “en jaque” Espa­nya, com van titu­lar alguns dia­ris de Madrid. Té més aviat tota la sem­blança d'un escac i mat. Si fem càlculs, la ter­mi­no­lo­gia de la pre­gunta pre­fi­gura la inde­pendència de Cata­lu­nya com un horitzó més que pro­ba­ble a curt ter­mini, però segur a mitjà ter­mini. Ras i curt: la ter­mi­no­lo­gia de la pre­gunta és la gran victòria del cata­la­nisme del segle XXI. Molt més que la cele­bració de cap con­sulta, molt més que la victòria en cap referèndum. L'Espa­nya uni­for­mista (i val­gui la redundància) ja no podrà fer gran cosa per rever­tir el divorci. Per què?

En par­lar direc­ta­ment d'inde­pendència, la pre­gunta deter­mina l'horitzó polític que mar­carà l'actu­ació de la majo­ria dels par­tits polítics cata­lans a par­tir d'ara. Con­di­ci­ona qual­se­vol pro­grama elec­to­ral de qual­se­vol par­tit naci­o­na­lista, o auto­de­ter­mi­nista, per als pro­pers anys: espe­ci­al­ment el pro­grama de CDC, que és encara al cen­tre del cata­la­nisme sociològic, i que és el que real­ment posa en alerta Madrid. Tots els par­tits que han sig­nat el pacte han com­plert i com­plei­xen amb la seva funció, en un esquema d'impe­ca­ble “repar­ti­ment del tre­ball”: ERC ha man­tin­gut la tensió ideològica, UDC ha rei­vin­di­cat les posi­ci­ons més tèbies, ICV ha aco­llit les sen­si­bi­li­tats soci­a­lista i fede­ra­lista, la CUP ha por­tat (cosa impa­ga­ble) el per­fil “indig­nat” a una pro­posta naci­o­nal­ment cons­truc­tiva, i CDC ha lide­rat la vehi­cu­lació de l'acord sense renun­ciar a la clau de la qüestió, que era i és la ter­mi­no­lo­gia clara. Un resul­tat per­fecte, perquè tot­hom ha estat al seu lloc.

Plan­te­jada la con­sulta, el govern espa­nyol només pot aca­tar o pro­hi­bir: en el pri­mer dels casos (que seria com fer ser­vir els peons), podria fer una oferta de reco­nei­xe­ment de la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat de l'Estat a tots els efec­tes, i par­ti­ci­par així en la con­sulta per gua­nyar-la a l'estil Came­ron. Però això no sem­bla gens pro­ba­ble. En el segon dels casos (pro­hi­bir, és a dir moure la torre), el pre­si­dent Mas pot con­vo­car elec­ci­ons amb la pro­cla­mació en el seu pro­grama (com deia, hi haurà de figu­rar de forma segura) i en el d'altres for­ma­ci­ons com ERC. Amb pre­vi­si­ble victòria d'aquests par­tits, a causa de la força mobi­lit­za­dora que dóna la pro­hi­bició prèvia de la con­sulta. Qui­nes fit­xes li que­da­rien, doncs, a Espa­nya?

Pel que fa als cavalls (la força): inha­bi­li­tar el pre­si­dent Mas, abans que pugui fer cap decret ni de con­sulta ni de con­vo­catòria elec­to­ral, situ­a­ria Espa­nya als antípodes del sen­tit democràtic euro­peu i, en tot cas, eter­nit­za­ria les victòries elec­to­rals inde­pen­den­tis­tes. I la força mili­tar? No vin­dria tant per la pulsió del PP com per la del mateix esta­ment mili­tar, una ope­ració no des­car­ta­ble però que intu­eixo tan efímera com la de Tejero. Què més tenim? Ah, sí! Els alfils de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, que és al que ja s'agafa el minis­tre Mar­ga­llo. Bé: el secre­tari gene­ral de l'ONU va dir fa pocs dies a Andorra que en el cas català és apli­ca­ble el dret a l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles (sense fer-hi cap matís de caire colo­nial) i el pre­si­dent de la Comissió Euro­pea, més enllà dels trac­tats, ha invo­cat el dret inter­na­ci­o­nal per a aquest cas. Això per no par­lar de la juris­prudència del Tri­bu­nal de l'Haia, última instància en aquests casos, prou cone­guda i favo­ra­ble.

Sens dubte Espa­nya ha infra­va­lo­rat Cata­lu­nya, els par­tits cata­lans i també (i ho vull subrat­llar) la deter­mi­nació del pre­si­dent Mas. Ja no que­den fit­xes. Ja no queda temps. I el rei va coix.