El meu poble

Aquest serà el pri­mer Nadal sense la mare. Ahir vaig visi­tar de nou la seva tomba. M'hi vaig endur el lli­bre Dubli­ne­sos, de Joyce. Me'l vaig endur per lle­gir-hi en veu alta les últi­mes catorze pàgines del text lite­rari més por­tentós que he lle­git mai: la nar­ració Els morts.

El nínxol de la mare queda quasi arran de terra i els raigs del sol només hi arri­ben fugaçment una vegada al dia, just durant el rom­pent de l'alba. Aquests tres atri­buts (arran de terra, fuga­ci­tat i alba) em con­for­ten perquè són qua­li­tats simètri­ques a la natu­ra­lesa sem­pre justa, humil i deta­llista de la mare.

A mesura que un es fa gran cada cop té més éssers a l'altra banda, a la banda dels morts. Però mai com ahir n'havia estat cons­ci­ent d'una manera tan matèrica. Per pri­mer cop en els últims sis mesos vaig atre­vir-me a alçar el cap per damunt la tomba de la mare. Vaig recórrer els car­rers de nínxols adja­cents al car­rer de la mare. Què vaig des­co­brir? Que els morts, amb les seves adre­ces ara ja del tot defi­ni­ti­ves, tor­na­ven a alçar l'antic poble en què vaig néixer i fer-me, i que sem­pre m'habita. A dos metres del nínxol de la mare, ben igual com si encara visqués al cap­da­munt del nos­tre car­rer i com si encara poguéssim sen­tir les seves ria­lles de gegant generós, hi ha el nínxol d'en J. Una mica més enllà, hi reposa M., una noia bellíssima de qui tots els nois estàvem ena­mo­rats, sen­ten­ci­ada per un càncer a l'edat de 48 anys. Just en un angle, hi ha l'E., que cada estiu inun­dava casa meva de frui­tes i ver­du­res que sem­blava que ell cul­tivés per la pura joia de rega­lar-les entre els veïns. Q., C. i J., els enyo­rats hos­ta­lers de davant de casa. A., el pas­tor, que quan es va jubi­lar també va sege­llar una època per al poble. Etcètera. És una arqui­tec­tura con­tun­dent. Mapa. Rèplica del meu car­rer, del meu poble, d'aquesta arma de doble tall que és la memòria.