Errors tipogràfics

Segur que el jut­jat número 10 està pen­sant que la Mar­cia Gabri­ela Gasca és una exa­ge­rada (notícia publi­cada en El Punt del 29-7-09, pàgina 7), que no és lògic que vis­qui deso­lada per un, tan sols, error humà. Perquè és això el que són en els jut­jats i a la Sub­de­le­gació del Govern: humans, ¿oi?

Només són errors, res més. Errors que, pel que sem­bla, cadu­quen. Si en el moment de come­tre l'errada, el seu marit i ella se n'hagues­sin ado­nat i hagues­sin tra­mi­tat la queixa, la Mar­cia Gabri­ela seria una ciu­ta­dana espa­nyola en atur més. Però no, amics, en aquest país hi ha errors que no es poden arre­glar i, per tant, ja no són errors. I aquests, poden tenir, sovint, con­seqüències impen­sa­bles, i per què no, imper­do­na­bles.

Els errors tipogràfics són dels més sen­zills de resol­dre. Un accent més o menys, una vocal can­vi­ada o una con­so­nant que no toca tenen fàcil solució. Cal posar el cur­sor al damunt, fer delete i tor­nar-ho a escriure cor­rec­ta­ment. No és el mateix dir-se Mar­cia que ser marcià.

Qual­se­vol de nosal­tres es pot tro­bar un dia en una situ­ació simi­lar. És fàcil come­tre errors. Sovint els teclats dels ordi­na­dors no fun­ci­o­nen cor­rec­ta­ment i els fun­ci­o­na­ris van tan atra­fe­gats (!?) que no tenen temps de com­pro­var el que escri­uen. Es van equi­vo­car i ara no volen resol­dre-ho.

Ja m'agra­da­ria veure'ls cobrant un xec nomi­na­tiu d'una xifra de 5 dígits. Quan­ti­tat: 60.00 euros. O bé assis­tint a la Missa del Gai, en lloc de la Missa del Gall.

És bas­tant freqüent en els nos­tres dies tro­bar una ano­tació del tipus «qual­se­vol error tipogràfic és aliè a la nos­tra volun­tat». Només cal nave­gar una mica per inter­net i veure que fins i tot en anun­cis de venda de pisos podem tro­bar una expressió d'aques­tes carac­terísti­ques al cos­tat del preu de l'habi­tatge. Pot­ser, a par­tir d'ara, tin­drem l'excusa d'aquesta ano­tació per no pagar el que toca, per no accep­tar segons qui­nes coses i, fins i tot, per no accep­tar la pater­ni­tat d'un fill si la ins­cripció en la par­tida de nai­xe­ment té un, petit, error tipogràfic.

Però no tots els errors come­sos per l'admi­nis­tració són tan difícils de resol­dre. Recordo que quan un germà meu va veure que tots els seus amics rebien la carta per allis­tar-se a la mili, ales­ho­res obli­gatòria, va anar a veure què pas­sava. El van aten­dre de seguida. A la seva fitxa cons­tava «Sexo: F». És clar, per això no l'havia rebut. No van tri­gar ni cinc minuts a solu­ci­o­nar-ho. No va cal­dre pape­rassa, ni anar al jut­jat con­tenciós número 10 a denun­ciar-ho. Havia estat un error, tipogràfic, ben fàcil de resol­dre. Van can­viar una F per una M. Ja en tenien un més d'allis­tat al ser­vei mili­tar.

De sobte, la vida d'aquesta pobra mexi­cana és una farsa (no una farra), està casada amb un home a qui li han can­viat el nom, per error. I està a punt de veure's obli­gada a mar­xar del nos­tre país, pel sim­ple fet que el seu marit no és qui diu que és, per error.

¿Quina solució té ara la Mar­cia perquè li arre­glin l'error i pugui seguir vivint tran­quil·la? Només una: Mar­cia, divor­cia't. Tu no et vas casar amb qui ells diuen que ho vas fer, el nom del teu marit està equi­vo­cat.

¿Li accep­ta­ran aquest tràmit en el jut­jat con­tenciós número 10? Segur que sí: li caldrà un advo­cat, un notari, un pis de llo­guer nou, per tant, feina per a un admi­nis­tra­dor de fin­ques; si se'l pot com­prar, hi entra­ran els bancs, les comis­si­ons, l'haurà de refor­mar, pin­tar, moblar... Serà un ingrés extra per a la classe alta d'aquesta soci­e­tat. I en canvi, els efi­ci­ents fun­ci­o­na­ris de l'admi­nis­tració pública no tin­dran més feina de la que tenen ara i podran res­pi­rar tran­quils. Una per­sona irre­gu­lar menys a regu­lar.

I ell? El dia que rebi el paper del Cens Elec­to­ral con­vi­dant-lo a ser pre­si­dent d'una mesa elec­to­ral podrà al·legar que el nom que figura en el paper no és el seu i que, per tant, es queda a casa esmor­zant tran­quil·lament. Però compte, no fos cas que aquell dia acabés sopant a la presó per desa­ca­ta­ment a l'auto­ri­tat. Qui sap si aquell dia esme­na­ran l'error tipogràfic ben ràpida­ment.

El meu germà, o ales­ho­res ger­mana sense jo saber-ho, era ciu­tadà català, o millor: espa­nyol. La Mar­cia, no. Ella és només una ciu­ta­dana irre­gu­lar més que, mal­grat tre­ba­llar, cotit­zar i viure des de fa anys a casa nos­tra, ara no es mereix aquest país, perquè qui tre­ba­lla per a ell l'ha kagat y ven kagada.