Quan fumar ja no és cap plaer

Con­tem­plant la niti­desa de les nits de l'Algarve por­tuguès fa un any vaig tor­nar a fumar. L'abs­tinència, amb tram­pes –tot s'ha de dir–, va durar divuit mesos. Tam­poc era una decisió abso­luta. Vaig ini­ciar un dis­tan­ci­a­ment de l'hàbit amb els pegats de nico­tina que van bé per treure l'ansi­e­tat, tot i que són força cars, la qual cosa també ajuda a la des­in­to­xi­cació. Ho vaig por­tar rela­ti­va­ment bé, tole­rant que es fumés al meu cos­tat i obser­vant a poc a poc que de la mateixa manera que em mar­xava la sen­sació de muco­si­tat per­ma­nent i les puja­des a peu es feien més acces­si­bles, també incre­men­tava la meva massa cor­po­ral amb la cer­tesa de no men­jar més. Vaig fumar en oca­si­ons excep­ci­o­nals, aque­lles sobre­tau­les que s'allar­guen, aquell cel que fes­teja amb els canals de Venècia, només moments impor­tants. Però les nits de l'Algarve em van apres­sar i el gintònic amb un Camel i bona com­pa­nyia era plaer dels déus! Des d'ales­ho­res ençà ha estat una lluita per­ma­nent per man­te­nir un nom­bre de cigar­re­tes al dia que no em semblés exces­siu, i que he ajus­tat a vuit, que no és ni molt ni poc. Els pro­pers dies sota el cel del Medi­ter­rani, tor­naré a refle­xi­o­nar sobre la inu­ti­li­tat d'un acte com aquest, recor­dant que ve d'antic, com la història dels sacer­dots maies que orde­na­ven al poble que expul­ses­sin tot el fum del tabac, men­tre ells es guar­da­ven el plaer d'ins­pi­rar el fume­rol perquè deien que només ells podien tenir comu­ni­cació directa amb els déus. Una altra vegada m'endin­saré en el meu ima­gi­nari per inten­tar convèncer-me que ho he dei­xar, que no té cap sen­tit perquè no em fa cap bé i vull poder pujar un turo­net sense per­dre l'alè. Però men­tres­tant apro­fi­taré totes les nits de les vacan­ces per enlai­rar el fum cap al cel, espe­rant que els déus medi­ter­ra­nis ens siguin pro­pi­cis.