Llum de Nadal

La gràcia del Nadal i d'aques­tes fes­tes és que per uns dies fa l'efecte que el temps s'atura. Pas­sen coses, però mol­tes d'aques­tes coses: els llums i la música en alguns car­rers, els àpats amb la gent del tre­ball, l'amic invi­si­ble, les feli­ci­ta­ci­ons, les il·lusi­ons infan­tils i aque­lles altres dels més grans, tan sovint infan­ti­lit­za­des, els hora­ris endiu­men­jats dels comerços, les ponsèties, les vacan­ces o els dies de festa segons la feina o l'atur de cadascú, la grossa de Nadal, el tió, el cos­tum agònic de la missa del Gall, els àpats amb cava i tor­rons, els també agònics Inno­cents, sem­bla que aviat la grossa més nos­tra, Els Pas­to­rets, el Cap d'Any amb els raïms, el vell home dels nas­sos o les cal­ces ver­me­lles, els Reis… s'ajun­ten amb mol­tes altres coses de manera que sem­blen parts d'un mateix pack que atura el temps i que des­fila enclòs en un mateix fana­let de con­sum, cos­tum, màgia, som­riu­res, far­ta­ne­res, vis­ques, desit­jos i cri­des a la soli­da­ri­tat post­ma­rató de TV3. També, hi ha un xic de tedi i de nostàlgia en aquests dies. Ara mateix, escol­tava la veu de l'Adolf Bel­tran al pro­grama Sen­tits, de Cata­lu­nya Infor­mació, lle­gint un frag­ment dels records de l'Eugeni Xam­mar del Nadal de fa més d'un segle. “Després de dinar, amb prou fei­nes reti­ra­des les tova­lles, una capsa de cartró, plena de pols i tera­nyi­nes, era posada damunt la taula.” A la capsa, hi havia les figu­res del pes­se­bre, “ador­mi­des” durant onze mesos, pro­te­gi­des per ence­nalls i embo­li­ca­des en paper de diari. “Sem­pre hi havia vícti­mes: raba­dans deca­pi­tats, el bou amb una banya tren­cada… ove­lles pri­va­des de totes qua­tre potes. Amb paciència i amb una solució engan­xa­dissa, caso­lana”, el pare de l'Eugeni Xam­mar “rea­lit­zava veri­ta­bles mira­cles de cirur­gia” perquè en aquell temps les figu­res no eren de goma i perquè la tra­dició exi­gia també que, any rere any, se'n tren­ques­sin algu­nes, que el pare les adobés i fins i tot que la capsa fos empol­se­gada i plena de tera­nyi­nes. Sí, de petits fa també l'efecte que els pares solu­ci­o­nen mol­tes coses. De més grans, costa de creure que puguin solu­ci­o­nar gaire res, com també costa de creure que ens ser­vei­xin de gaire les parau­les de Nadal del pre­si­dent del nos­tre govern, del del gobi­erno o fins i tot del rei més fals de tots els que entren a casa durant aquests dies. Però sem­bla que aquest 2014 dei­xa­rem la sim­bomba per aga­far la falç. No per fer mal, sinó per fer-ne via. I mai no ha estat tant a les nos­tres mans. Sí, en Xam­mar també hi seria.