anàlisi
Caminant avancem
En viure dia a dia certs processos, un no és conscient dels moviments que s'hi produeixen i necessita una perspectiva temporal per copsar-ne la magnitud. I, si no, qui hauria dit fa un any que ens trobaríem on som? El nostre país avança i ho fa amb una velocitat de creuer constant i pocs sobresalts, i, si ara mirem enrere, hi veiem el vertader camí avançat, que és molt. El procés català ja no és un fet intern català, ni una quimera, ni un despropòsit, ja ha traspassat l'Ebre –si no ho havia fet abans– i ha esdevingut un problema d'Espanya. El ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, fa temps que té tot un equip treballant per neutralitzar tots els fronts internacionals proclius a una possible presa en consideració favorable del procés català. Fa un temps, la premsa catalana es va fer ressò de l'arribada a Barcelona d'una gran quantitat d'espies espanyols. I, divendres passat, Mariano Rajoy prometia que el 2014 treballaria sense descans per impedir la consulta. I aquí, per la nostra part, ja tenim pregunta i data per fer-la. Segurament que fa un any ningú era capaç de dir que tot això seria possible.
El discurs davant la premsa de divendres de Rajoy va tenir només dos arguments: l'econòmic i el fet català; que, de fet, són els dos arguments que ara mateix el preocupen més. El problema és que el president espanyol sap que el procés català va molt lligat a l'econòmic, i també sap que, malgrat la incipient bona nova de la macroeconomia, ell té dues febleses molt importants, si no soluciona el procés català satisfactòriament.
Abans de cloure el trimestre vinent, Espanya arribarà a un endeutament del 100% del PIB, una fita que pot provocar una mena d'excitació no volguda perquè deure tota la creació de riquesa que som capaços de generar durant un any és important, però encara ho és més la tendència que ens ha portat fins aquí i la que es preveu per al futur. Si el que ens arriba de la Reserva Federal dels EUA es confirma, ben aviat podríem entrar en un nou paradigma del qual l'increment dels tipus d'interès en seria l'estrella. I, si el ministre Montoro ens diu que l'efecte de la reducció de la prima de risc en ha suposat un estalvi de 8.500 milions de dòlars, vol dir que som molt sensibles a qualsevol variació. És un efecte explicable per l'alt endeutament que tenim.
Rajoy sap, o hauria de saber, que aquesta és una feblesa a tenir en compte, però, tot i ser molt real, la que el preocupa més és la que es pugui derivar del procés català. Cada dia més, el procés català s'internacionalitza i ho fa amb una velocitat important. I aquesta internacionalització provoca la curiositat del món polític i també del món econòmic. La UE, de moment, es resisteix a fer públic qualsevol pronunciament, però segurament cada dia està més inquieta perquè, de la mateixa manera que cap tractat preveia com actuar si un país membre feia fallida i, quan es va produir, va trobar una solució, sap que, tot i no preveure-ho, haurà de trobar una solució per a una sortida de Catalunya de la UE. De la mateixa manera que en el primer cas no es va actuar fins que els fets es van produir, en el segon cas passarà el mateix.
El punt mes feble d'Espanya sobre el procés català és l'econòmic. Ja han sortit analistes que reclamen a Rajoy diàleg i una bona solució, perquè prescindir del 30% del PIB, sense cap mena de diàleg, és un suïcidi. I a mesura que avanci el temps i es vegi que la determinació catalana és fer la consulta, les pressions dels mercats cap a Rajoy s'enfortiran i, si no actua, i la prima de risc mostra aquest nerviosisme, la mateixa UE, sense cap mena d'embuts –ja va fer modificar la Constitució–, l'obligarà a negociar. És clar que, per arribar fins aquí, necessitem tenir el cap fred i una voluntat de ferro, l'escomesa és forta però val la pena.
