Sense focus

La lite­ra­tura humorística pàtria arriba a l'apo­geu anual amb la publi­cació de les sub­ven­ci­ons con­ce­di­des per l'Ins­ti­tut Català de les Empre­ses Cul­tu­rals. L'ICEC, pels amics i segons la seva web, resulta ser un simpàtic “ens creat l'any 2000 amb l'objec­tiu d'impul­sar la cre­a­ti­vi­tat artística i la pro­ducció, la dis­tri­bució i la difusió de con­tin­guts cul­tu­rals”. Aquest llen­guatge papa­llo­ner con­trasta, no obs­tant, amb un xiringo que ha estat para­digma dels pit­jors vicis del nos­tre oasi cul­tu­ral. Pre­neu com exem­ple els ajuts des­ti­nats a les empre­ses tea­trals pri­va­des: el grup Focus hi lidera pels segles dels segles el rànquing d'enti­tats més con­cer­ta­des, amb una sub­venció tri­en­nal de quasi dos mili­ons i mig d'euros (infan­til­ment tros­se­jada entre els seus prin­ci­pals tea­tres, per dis­si­mu­lar-ne la grandària). La gràcia esdevé pate­tisme, si hom pensa que aques­tes sub­ven­ci­ons del depar­ta­ment les mane­guen per tra­dició Anna Rosa Cis­que­lla –pro­duc­tora exe­cu­tiva de Dagoll Dagom– i un tal Daniel Martínez, pre­si­dent de (guess what?) una empresa ano­me­nada Focus! Nova­ment i per enèsima, els recep­tors de les sub­ven­ci­ons i els seus repar­ti­dors (degu­da­ment dis­fres­sats com a mem­bres dels sin­di­cats pro­fes­si­o­nals Adetca i Cia­tre) són una i la mateixa cosa: dit en plata, que hi ha gent que es dedica a repar­tir-se els nos­tres recur­sos i a robar-nos amb total impu­ni­tat. Aques­tes sub­ven­ci­ons tri­en­nals foren invent d'un geni ano­me­nat Fèlix Riera (aquell home que es vanta de savi men­tre volguí encas­tar-nos la Cóppulo a El Matí de Cata­lu­nya Ràdio, per enten­dre'ns): el Depar­ta­ment de Cul­tura faria bé en con­ver­tir-les en un fons per a la cre­ació tea­tral on les aju­des anes­sin asso­ci­a­des a pro­jec­tes con­crets, que pogues­sin ser escru­tats en cada euro pels ciu­ta­dans que els sufra­guen, i no a engrei­xar el pres­su­post d'empre­ses que fan dir-se pri­va­des. Però no s'amoïnin, que aquest arti­cle no com­por­tarà cap reacció, ni una trista pre­gunta par­la­mentària: perquè a l'oasi cul­tu­ral, on mai no passa res, qual­se­vol cosa que ata­qui els mono­po­lis i els lla­dre­gots pro­fes­si­o­nals es queda ben aviat sense focus...