Citar Vinyoli

Fa poc vaig bai­xar al cine a Bar­ce­lona, acom­pa­nyat dels meus dos fills. Vaig apar­car en una can­to­nada. Després de la sessió, i quan ja era davant del cotxe, vaig veure que m'hi havien tren­cat el vidre d'una fines­tra. I que el pany estava esbot­zat. Per sort, no m'hi havia des­cui­dat el portàtil dins, ni la car­tera, com em passa altres vega­des. Això sí, un autèntic tre­sor havia que­dat a la vista de tot­hom, però el lla­dre –res­pectuós– no el va tocar: el meu exem­plar de l'edició de Xavier Macià de l'Obra poètica com­pleta de Joan Vinyoli, força mase­gat, perquè és un lli­bre que, des de fa tretze anys, he fet ser­vir molt. Vaig pas­sar de l'esglai que em produí, d'entrada, la vio­lació del cotxe (una cafe­tera tro­nada i vella, amb 300.000 km a sobre) a un estat de calma i pro­fund agraïment en cons­ta­tar que el més valuós que me'n podien haver pres encara hi era. Ni tan sols havien arren­cat pàgines de l'obra, com per­pe­tren alguns lla­dres colèrics quan el seu repul­siu esforç no és cor­res­post amb la satis­facció d'obte­nir un botí esti­ma­ble. Vaig recu­pe­rar el lli­bre com es recu­pe­ra­ria una cri­a­tura de la nos­tra pròpia sang que ha estat a punt de ser fatal­ment arros­se­gada pel cor­rent. I allà mateix, en un tram de car­rer mal il·lumi­nat, vaig inten­tar expli­car als meus fills què ens hauríem per­dut si el lla­dre –o el que fos que era, perquè no va exer­cir el lla­dro­nici– hagués tin­gut la sen­si­bi­li­tat d'apro­piar-se del meu volum.

Vinyoli va ser un home –els expo­sava jo– que dedicà la seva vida a la poe­sia, com si es tractés d'una missió trans­cen­dent: “Faig de no res, amb mots, un pro­vi­sori / replà, quan ja l'escala no segueix / i dóna al buit.” Una per­sona feble, en tants aspec­tes, sí, però alhora molt pode­rosa pel do que tenia; un home ben cons­ci­ent de la des­pro­porció que hi ha entre la nos­tra humana natu­ra­lesa i l'ambició gai­rebé divina d'alguns dels nos­tres pro­jec­tes (“La vida no val més que una clo­fo­lla, / i encara és massa dir”). Perquè els homes, igual que uns pollets, som “una mica de cosa que es va fent no res, / piu­lant men­tre s'acosta / la nit encesa de la mort”. En aquest punt, el gran em va pre­gun­tar si l'obra de Vinyoli, com la d'Espriu, també era una medi­tació sobre la mort. I ca!, vaig res­pon­dre, bé que la luci­desa del seu vers no deixa mai de pro­cla­mar el límit: “L'únic sos­tre és la sen­zi­lla tapa / de la caixa de morts.” Lla­vors la noia hi va ficar culle­rada: ¿Vivia sol? No, vaig con­tes­tar. Tenia dona i tres fills. Però, com a “pre­gun­taire dins l'ordre ima­gi­nat pel demiürg”, i “davant l'absur­di­tat de l'uni­vers”, mol­tes vega­des se sen­tia “sol i vern i groc i des­pu­llat”. Ells dos assen­tien. ¿No creia en l'amor? I tant! “L'amor coneix”, va sen­ten­ciar en un poema. Era un vita­lista de pedra picada, a qui plaïa de “gau­dir sense metàfores”. Escol­teu: “Bas­tim, doncs, una tenda con­tra el vent, / siguem un simu­la­cre de l'amor / i aca­ba­rem per ser tan sols amor.” L'amor, val a dir-ho, li ensenyà com fer-se seves tan­tes coses (per cert, d'ell vaig apren­dre el verb anos­trar). “L'amor ha fet un àpat de nosal­tres”, diu en un altre vers. ¿I sabeu què va tro­bar, escri­vint i con­sa­grant la seva vida a la poe­sia? Res i tot; o, sobre­tot, el desig de no dei­xar mai de bus­car, perquè, com va fixar la impremta, “de cer­car faig compte sem­pre més”. Era un home, en defi­ni­tiva, que “tenia tirada als som­nis” (i als records!), a qui agra­dava d'entrar “en la foscúria que ger­mina”. El gran “Joan car­re­gat de foscúries”... Algú molt cons­ci­ent que “tot viu i mor en el poema”.

A la dar­re­ria del 14 quan s'hagi aca­bat l'any d'home­natge a Vinyoli que orga­nitza la ILC, si torno a viure un inci­dent com aquest del cotxe i es dóna la infausta casu­a­li­tat que m'hi he dei­xat dins per segon cop la poe­sia com­pleta de l'autor, agrai­ria al lla­dre no pas que se m'endu­gui aquest lli­bre que tant estimo, però sí que l'aban­doni obert per alguna pàgina, tot mos­trant algun dels bells poe­mes que conté. Senyal que jo hauré sabut fer bé la meva feina com a comis­sari de l'Any Vinyoli i que ell, el lla­dre, “ha asso­lit –mal que sigui en una lec­tura apres­sada– una mica de rea­li­tat fora del temps”.