Dolçor

Arsènic i melin­dros. Aquesta serà la nos­tra dieta aquest 2014, com la dels cata­lans de fa 300 anys. El dina­misme comer­cial de Bar­ce­lona con­nec­tava Cata­lu­nya amb tot el món, de la mateixa manera que els ambai­xa­dors espa­nyols i pre­si­dents de mig món estan al cas dels memoràndums de l'estira-i-arronsa català. Bar­ce­lona era una ciu­tat d'adro­guers, que ofe­rien un ven­tall de pro­duc­tes que anava des d'allò més pròxim a la medi­cina fins als con­fits i mel­me­la­des. I no és un tema menor, per bé que aques­tes qüesti­ons sovint es dei­xen de banda. Però la quan­ti­tat de pipes de fumar, de xicres per pren­dre xoco­lata, o de llis­tes d'adro­gue­ries on figu­ren fins a 1.200 pro­duc­tes dife­rents, i de pro­cedències tan diver­ses, com s'han tro­bat a les exca­va­ci­ons del Born, ens situen en la dimensió des­co­ne­guda. Ara neces­si­tem l'impacte mediàtic d'aquest ésser del mil·lenni, que batega amb cor cas­te­ller, però fa tres-cents anys Bar­ce­lona ja for­mava part de la trama de ciu­tats con­nec­ta­des per on cor­ria la inno­vació. Cafè, aiguar­dent, cul­tiu de tuli­pes, dolços, és clar que no estem par­lant de neces­si­tats peremptòries. Ni d'un interès exclu­siu de la gent aca­ba­lada. La venda mas­siva de sucre, mel, ave­lla­nes i amet­lles mos­tra, segons l'expert Albert Gar­cia Espuche, que la con­fi­te­ria interes­sava a tot­hom.

I el cas del tabac ajuda a enten­dre la cons­trucció econòmica i política de l'Espa­nya de Felip V. La cen­tra­lit­zació, poste­rior a la guerra de Suc­cessió, va posar fi a les dife­rents mane­res de fer res­pecte dels impos­tos del tabac. La nova admi­nis­tració borbònica va entrar a Cata­lu­nya i va anar implan­tant l'estanc, el mono­poli i el con­trol dels impos­tos asso­ci­ats. La con­fi­te­ria, que tenia unes arrels històriques més pro­fun­des que les del con­sum del tabac, també era impor­tant per a l'eco­no­mia del moment. Sabien crear la neces­si­tat, l'hàbit: el del tabac, el del dolç. D'aquí deu venir la passió per fer cua davant les gran­ges a fer una tassa de xoco­lata, o la llarga tra­dició pas­tis­sera de Cata­lu­nya. La que ens fa viure, a ulls del món, entre el melin­dro i l'arsènic.