Infanta

Si l'any pas­sat, i l'ante­rior i l'altre, ja van ser uns anys difícils per a la família reial espa­nyola, aquest que acaba de començar pot tren­car tots els regis­tres. Que et des­per­tis de la Pas­qua Mili­tar (aque­lla cele­bració que és a la Pas­qua el mateix que la música mili­tar és a la música) i et tro­bis amb una filla impu­tada no deu ser el millor dels ini­cis pos­si­bles, sobre­tot si véns de lle­gir un dis­curs amb tan­tes difi­cul­tats que sem­bles un anal­fa­bet o algú amb greus difi­cul­tats motrius i de parla. El pro­blema devia ser la llum i l'alçada del faris­tol i pot­ser el cos de lle­tra, perquè és impos­si­ble que un Estat tin­gui un cap amb tan poques pres­ta­ci­ons, però el cert és que la imatge del monarca va que­dar dete­ri­o­rada. Molt. I l'endemà, això del jutge Cas­tro i el reguit­zell de supo­si­ci­ons que fan que la infanta Cris­tina tin­gui tots els números per com­parèixer davant del tri­bu­nal si és que abans algú no ho torna a evi­tar. És cert que l'actu­ació judi­cial de Cas­tro és opi­na­ble i també és cert que tot ple­gat és prou estrany, perquè les acu­sa­ci­ons i les pro­ves no pro­ve­nen de qui hau­rien de pro­ve­nir, d'un fis­cal que opina en aquest cas just el con­trari del que pensa el magis­trat, i és cert, així mateix, que cal demos­trar que ella par­ti­ci­pava en les con­xor­xes del marit i que no només feia veure que no sabia d'on pro­ve­nien els ingres­sos. O s'esti­mava més no saber-ho i anar fent. Tot això és cert, però també és inqüesti­o­na­ble que l'acti­tud d'una per­sona amb tanta rellevància ins­ti­tu­ci­o­nal és des­hon­rosa. Perquè n'era cons­ci­ent o perquè prac­ti­cava la inconsciència des­pre­o­cu­pada i frívola, una manera d'actuar que, per des­comp­tat, també es pot apli­car a la figura del seu pare. En aquest cas, més enllà de la impu­tació hi ha un greuge moral de pri­mer ordre, que és el que hau­ria d'abo­car –si aquesta noia inter­pretés els sig­nes del temps i la res­pon­sa­bi­li­tat que li per­toca– a una renúncia del seu esta­tus reial, un gest pot­ser intrans­cen­dent però amb una càrrega simbòlica que, en lloc de debi­li­tar, enfor­ti­ria aquesta mal­mesa corona borbònica.