Les raons d'una il·lusió

Quina relació hi pot haver entre l'eco­no­mia i el movi­ment sobi­ra­nista? És dis­cu­ti­ble, però sem­bla que n'hi ha, com a con­seqüència de la crisi econòmica. M'explico. La crisi econòmica, molt greu, aplana la moral i el país. L'atur és tan sols una mica supe­rior al que havíem tin­gut als anys vui­tanta del segle pas­sat, però aquest durarà més i no és fruit de cap con­jun­tura pas­sat­gera, sinó que té el fona­ment en l'estruc­tura del nos­tre sis­tema. I les desi­gual­tats econòmiques aug­men­ten, un fet insu­por­ta­ble.

La política espa­nyola està en mans d'incom­pe­tents i de sords, començant pel minis­tre d'Hisenda i aca­bant amb el pre­si­dent del govern, que encara no s'ha ado­nat que la pri­mera obli­gació que tenia era apren­dre anglès i no fer el ridícul a la Casa Blanca. Els par­tits polítics tra­di­ci­o­nals no estan en el millor moment, ni gaire valo­rats per l'opinió pública, lle­vat de dues o tres excep­ci­ons. Entre aques­tes excep­ci­ons hi poso el pre­si­dent Mas.

No es pot viure amb l'ànim encon­git. Es pot con­viure amb una desgràcia, però no amb un entorn de desgràcies. Cal bus­car il·lusi­ons. Alguns les tro­ben en el Barça i jo el pri­mer, però tots sabem que és una il·lusió real, però de segon ordre. En canvi, el sobi­ra­nisme és una idea real i de pri­mera cate­go­ria. Una Cata­lu­nya sobi­rana anima i fa pen­sar –amb fona­ment– en una Cata­lu­nya i una soci­e­tat millors.

Fa una mica més d'un any vaig publi­car un lli­bre que es titu­lava Espa­nya, un pes fei­xuc. En les seves 250 pàgines només sor­tia la paraula “inde­pendència” en una cita de l'eco­no­mista Xavier Sala i Mar­tin. Era un lli­bre econòmic, i no polític. Es pro­po­sava demos­trar el que deia el títol: la història de Cata­lu­nya en els dar­rers 200 anys demos­tra que si l'Estat espa­nyol no hagués estat cen­tra­lista fins a l'extrem i into­le­rant, Cata­lu­nya hau­ria fet més camí econòmic del que ha fet nedant gai­rebé sem­pre con­tra cor­rent. Les seves armes per con­tra­res­tar el cen­tra­lisme i la into­lerància han estat la cor­rupció de fun­ci­o­na­ris de Madrid en temps del fran­quisme i la com­pra de dipu­tats espa­nyols perquè defen­ses­sin els interes­sos cata­lans a les Corts, durant el segle XIX.

En els dar­rers 35 anys de democràcia ens hem tro­bat amb una paret, for­mada pel PP i el PSOE, però també per una incom­prensió quasi total de l'opinió de la resta de l'Estat i del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Com deia el pre­si­dent de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, Josep Coro­leu, el 1888 i en cas­tellà, perquè era obli­gat fer-ho en aquesta llen­gua: “Para que España sea España, ¿es nece­sa­rio que Cataluña deje de ser Cataluña?” És inac­cep­ta­ble.

Per aques­tes raons, el movi­ment sobi­ra­nista per­met que tots aquells que con­si­de­ren que Cata­lu­nya és un sub­jecte polític con­tinuïn vius en aquesta crisi econòmica. Aquells que no hi cre­uen, o no patei­xen per la crisi –com és el cas de la majo­ria de socis del Círculo Ecu­es­tre de Bar­ce­lona–, o estan ensor­rats, sense futur.

Per­so­nal­ment, hi crec i em man­tinc viu, tot i que hi ha qui creu que em pot donar lliçons de cata­la­ni­tat. He rebut nom­bro­ses pata­ca­des per pen­sar com penso, tant en temps del fran­quisme com en la democràcia cen­tra­lista. No podríem fer un debat seriós, sense sec­ta­ris­mes? Incloc els par­tits i les asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals; i no bara­llar-nos entre aquells que reco­nei­xem Cata­lu­nya com un país amb capa­ci­tat de decisió sobre el seu futur.