En el nostre dret

Per 1,15 mili­ons d'euros ja es pot adqui­rir la ciu­ta­da­nia mal­tesa –i, en con­seqüència, també l'euro­pea–. L'escàndol no s'ha fet espe­rar. Quin motiu hi ha dar­rere de l'oferta? Atracció d'inver­si­ons, per des­comp­tat. És obvi que els inte­grants de les clas­ses popu­lars no mal­te­ses interes­sa­des no dis­po­sen d'aquesta quan­ti­tat, però també ho és que deter­mi­na­des for­tu­nes igual­ment no mal­te­ses podran tro­bar unes cer­tes pos­si­bi­li­tats de negoci en l'ocasió. Mon­tes­quieu va escriure una frase bonica i estra­nya alhora a L'espe­rit de les lleis: “Quan la ciu­ta­da­nia es pot com­prar amb diners, és que no val res.” I vet aquí que gai­rebé tres-cents anys després la idea es fa clara i ente­ne­dora: la ciu­ta­da­nia no és una mer­ca­de­ria, no és un arti­cle de con­sum entre altres. Sos­tret de la lògica econòmica, el ciu­tadà no val a canvi de cap altra cosa perquè val per si mateix. O això deia Mon­tes­quieu amb orgu­llosa passió repu­bli­cana.

Els mem­bres de la ue han reac­ci­o­nat amb con­tra­ri­e­tat perquè el tema maltès és greu: l'euro­cam­bra s'ha afa­nyat a dir que ser euro­peu no està en venda. Amb tot, pot­ser no veuen que el mal ve de lluny. Pre­gunto: els par­la­ments dels estats euro­peus con­ser­ven encara la consciència de les for­ces revo­lu­cionàries a les quals deuen la seva existència? És evi­dent que aquí s'està par­lant d'un deute dife­rent del con­tret durant la festa del neo­li­be­ra­lisme des­bo­cat, com abans s'estava par­lant d'un valor dife­rent del de la com­pra­venda. Els par­la­ments euro­peus deuen la seva existència a les àmplies ali­an­ces anti­fei­xis­tes i a la resistència con­tra el nazisme. L'anti­fei­xisme va ser la nota comuna dels poders cons­ti­tu­ents que van engen­drar després de la Segona Guerra Mun­dial el model d'estat social que ha pogut fun­ci­o­nar, amb els seus alts i bai­xos, al llarg de dècades. Avui, però, totes aques­tes con­ques­tes estan sent liqui­da­des per la via des­cons­ti­tu­ent del capi­ta­lisme finan­cer. S'ha par­lat de la crisi de la política a la vella Europa i de la neces­si­tat d'una rege­ne­ració. Un retorn als orígens democràtics con­tra la ban­cocràcia no seria una mala fórmula.

Rege­ne­rar, refun­dar, tor­nar a començar: és el man­tra que els més opti­mis­tes repe­tei­xen per sal­var el sis­tema. Malau­ra­da­ment, tot això no és apli­ca­ble al nos­tre con­text. Spain is dif­fe­rent. Dins les fron­te­res de l'Estat espa­nyol, no val­dria una rege­ne­ració d'aques­tes carac­terísti­ques democràtiques. I no val­dria perquè l'Espa­nya actual és l'hereva dis­fres­sada i maqui­llada de l'Espa­nya fran­quista. Aquesta cir­cumstància l'hem d'atri­buir als dèficits de la Tran­sició. Deu ser per això que la refun­dació d'Espa­nya passa ara mateix per una regressió a les essències naci­o­nal­catòliques: llei de l'avor­ta­ment, llei de segu­re­tat ciu­ta­dana, llei edu­ca­tiva... Més encara, rere el govern de torn apa­reix de nou el vell Estat de sem­pre, com ho demos­tra l'acord entre les dues grans for­ces polítiques espa­nyo­les per opo­sar-se anti­de­mocràtica­ment al dret a deci­dir de les “naci­o­na­li­tats” perifèriques.

S'ha ten­dit a pen­sar que la ciu­ta­da­nia només era una con­seqüència poste­rior del règim esta­blert, un reflex dels valors de les ins­ti­tu­ci­ons en els cors dels indi­vi­dus. Per con­tra, a Cata­lu­nya, en ple procés sobi­ra­nista, la ciu­ta­da­nia està cri­dada a cons­truir lliu­re­ment les seves pròpies rela­ci­ons polítiques. D'això se'n diu “rup­tura democràtica” i, en con­cret, “república cata­lana inde­pen­dent”. També és una opor­tu­ni­tat per saber què val un ciu­tadà.