Salsa blaugrana

San­dro Rosell és un culer de soca-rel. Som­ni­ava gover­nar el Barça, fer-lo més gran, més sòlid, millor, i somi­ava gau­dir en l'intent. En el pri­mer repte ha que­dat a mig camí, però en el segon ha fra­cas­sat. Ho tenia a l'abast l'estiu del 2010, quan va gua­nyar un man­dat de sis anys amb més suport que cap altra pre­si­dent (60% dels vots), però ni ell ha sabut admi­nis­trar la victòria ni els seus ene­mics li han per­do­nat els sis anys de guer­ri­lles fus­ti­gant el man­dat de Joan Laporta amb el coman­da­ment a distància. Li han pagat amb la mateixa medi­cina, i no ho ha supor­tat.

La dimissió té un punt de dig­ni­tat salu­da­ble, però en el fons és un ja us ho fareu, amb el mateix tuf de pre­potència que l'ha por­tat a envol­tar-se de tali­bans, a gover­nar con­tra Laporta, a expul­sar Cruyff del club, a ene­mis­tar-se amb Guar­di­ola, a pren­dre deci­si­ons de risc (Qatar, Boi­xos-grada jove, nens fora, Via­gogo, Ney­mar...) o a aco­mo­dar-se per­ma­nent­ment en la fron­tera entre la mitja veri­tat i la men­tida.

Diuen que això és el Barça, pura olla de grills; que la crítica, la fis­ca­lit­zació del poder i les dimis­si­ons són molt sanes, no com a altres llocs; i també corre el cava per la xarxa cele­brant el gran dia. Un dia de merda. Un dia més de fracàs bar­ce­lo­nista i de salsa blau­grana per a les hie­nes.

Avui no tri­omfa el compte de resul­tats sane­jat, la reducció del deute a la mei­tat, els fit­xat­ges de Cesc, Alba i Ney­mar o un pro­jecte patri­mo­nial engres­ca­dor –sem­pre que es pugui pagar–. No gua­nya el Barça. Tam­poc el dia que es va ini­ciar l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra el millor pre­si­dent de la història, obra en mà, ni el dia que li van con­vo­car unes elec­ci­ons al jut­jat. Lla­vors, com avui, només tri­omfa la punya­lada, l'interès per­so­nal, la guerra que no para. I així fins que arribi algú capaç de superar-la.