Opinió

‘Afers exteriors'

La clau de l'èxit és en Miquel Calçada, que en cap moment dissimula la seva mirada subjectiva

Un home que vol man­te­nir certa dig­ni­tat s'arre­manga la camisa a l'estiu o es talla els braços, no se'n posarà cap de groga ni de màniga curta; ara, un senyor de debò és aquell que porta una fal­di­lla esco­cesa sense fer el ridícul.

Això es va veure al dar­rer capítol d'Afers exte­ri­ors, pro­grama produït per TV3, pre­sen­tat i diri­git per Miquel Calçada, a les dar­re­res imat­ges del qual se'l veu amb pas ferm i deci­dit tra­ves­sant els irre­gu­lars i boi­ro­sos High­lands, la regió més celta de tot Escòcia, com si busqués els orígens. Magnífic.

S'ha de ser valent no pas per por­tar fal­di­lla sinó per rea­lit­zar un pro­grama que miri els altres des de la pròpia iden­ti­tat. La tele­visió bona és aque­lla que no tracta els espec­ta­dors com si fos­sin imbècils, pots estar d'acord o no amb els argu­ments que et plan­teja, però el que la fa por­que­ria és que fal­se­gis els que hi expo­ses.

El for­mat que va crear Calçada i que ara ha tor­nat amb molt bones quo­tes d'audiència ha estat imi­tat per altres tele­vi­si­ons. Tenim Españoles en el mundo, per exem­ple, tant en la pro­ducció de TVE com en la de Cua­tro TV, però no te n'ani­ries ni boig als llocs que tre­pit­gen. Men­jars repug­nants, paios que mun­ten bars dub­to­sos per ser­vir plats típics espa­nyols que s'assem­blen als ori­gi­nals com un ou a una cas­ta­nya, indi­vi­dus que només espe­ren el retorn i es venen l'ànima al dia­ble per un tros de per­nil, i un reguit­zell de situ­a­ci­ons i llocs que no entenc com és que les dele­ga­ci­ons de turisme dels res­pec­tius països no hagin posat el crit al cel per reti­rar-les.

Afers exte­ri­ors et fa venir imme­di­a­ta­ment ganes de conèixer els indrets que mos­tra. I no és pas que els cata­lans que hi sur­ten no siguin “espe­ci­als”. En aquest dar­rer capítol, per exem­ple, hi ha un noi que con­fessa impúdica­ment que ha lle­git tots els lli­bres de Harry Pot­ter, fins i tot ens porta al local on J.K. Row­ling va escriure tanta inútil i per­ni­ci­osa lite­ra­tura. L'edu­cada iro­nia de Miquel Calçada es fa palesa: “Jo m'he per­dut els set dar­rers.”

El pri­mer escocès català a qui entre­vista ja situa l'espec­ta­dor: es tracta de Xavier Solano, un politòleg que tre­ba­lla d'asses­sor per a l'Scot­tish Nati­o­nal Party; deixa sobre la taula una bufanda i una cor­bata de pura llana amb un dis­seny de qua­dres on pre­do­mi­nen rat­lles gro­gues i ver­me­lles entre els tons de color de molsa i tor­rat, es tracta d'un tartà propi d'un clan regis­trat: els cata­lans. Efec­ti­va­ment ens assa­ben­tem que aquest tei­xit ori­gi­nari dels High­lands que carac­te­rit­zava els dife­rents clans de famílies medi­e­vals té un regis­tre segons la com­bi­nació de colors que usa­ven els dife­rents cognoms i que encara és viu mal­grat que es neces­si­tin certs requi­sits per for­mar-ne part; doncs els cata­lans en tenim un. També com­par­tim temps amb un científic de llen­guatge encrip­tat o una jove que està fent una tesi de soci­o­lo­gia i que ens mos­tra com el golf en parcs públics és l'esport naci­o­nal i no té res a veure amb la dèria que ha inun­dat els camps d'aquí de nou-rics que s'han de fer per­do­nar tants diners i tan poca cul­tura.

Recor­rem llocs històrics com el cas­tell de Mac­beth, el llac Ness, les vis­tes humi­des i esplèndi­des d'Edim­burg, tot allò que es pot espe­rar d'un docu­men­tal sobre Escòcia sal­pe­brat per la veu en off del con­duc­tor i les seves refle­xi­ons impe­ca­bles: “Com un poble sense gai­res recur­sos i amb un clima tan inhòspit ha pogut donar tants científics, pen­sa­dors, visi­o­na­ris de la revo­lució indus­trial.”

En la visita al Par­la­ment escocès tro­bem la clau al progrés d'aquesta soci­e­tat: no hi ha ni un sol par­tit que s'oposi al dret de votar per la inde­pendència d'Escòcia (per­duda el 1707) res­pecte al Regne Unit, tot i que sem­bla que a la majo­ria dels ciu­ta­dans ja els està bé la situ­ació actual.

La clau de l'èxit d'Afers exte­ri­ors és en Miquel Calçada, que en cap moment dis­si­mula la seva mirada sub­jec­tiva perquè tal com he dit al prin­cipi l'espec­ta­dor sap que allò no pretén ser la veri­tat única, sinó la seva.

Em quedo amb el cos­tum dels esco­ce­sos de no dei­xar mai un whisky que es demana, i davant el mos­trari enllu­er­na­dor del racó d'un pub em pro­meto que no puc tri­gar gaire a enviar-me un Glen­li­vet entre pit i espat­lla. Em cauen bé aquests esco­ce­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia