Diumenge democràtic

Diu­menge pas­sat, al mig­dia, jo feia cap a un con­cert de franc de jazz japonès a la cafe­te­ria de l'Audi­tori de Bar­ce­lona quan vaig veure que a la Sala Pau Casals (on també hi havia un acte cul­tu­ral japonès) tot de gent amb pan­car­tes cri­da­ven con­sig­nes en con­tra de la matança a cops de maça de milers de dofins que es veu que té lloc cada any al Japó (de fet, feia una set­mana, la diplomàtica nord-ame­ri­cana Caro­line Ken­nedy havia con­dem­nat aques­tes matan­ces al Twit­ter, tot ence­tant un debat extens a les xar­xes soci­als japo­ne­ses). En fi, vaig con­ti­nuar cap a la cafe­te­ria, on el jazz japonès va resul­tar ser molt sem­blant –si no idèntic– al jazz de qual­se­vol altre lloc, però això no impe­dia que els mani­fes­tants pro dofins també hi vin­gues­sin a pro­tes­tar; això sí, en el més abso­lut silenci, limi­tant-se a prémer els car­tells con­tra les fines­tres per no moles­tar els oients. En sor­tir, vaig tra­ves­sar el parc del Nord, en què la casu­a­li­tat va voler que hi hagués una altra petita mani­fes­tació, en aquest cas de domi­ni­cans que esta­ven cele­brant l'ani­ver­sari del nai­xe­ment del fun­da­dor del seu país, Juan Pablo Duarte, davant d'un monu­ment bilingüe dedi­cat a la memòria d'aquest. Un d'ells va expli­car que Duarte –segons el que havia afir­mat ell mateix– s'havia deci­dit a alli­be­rar el seu país for­ta­ment influït pel movi­ment a favor de les lli­ber­tats i els furs que havia tro­bat a Bar­ce­lona quan va visi­tar la ciu­tat, el 1824. Així mateix, els mani­fes­tants van aca­bar l'acte amb crits de “Viva la República Domi­ni­cana!” i “Viva Cataluña!” En una altra banda de la ciu­tat, lluny d'aques­tes dues mos­tres de democràcia tan feliçment caso­la­nes com tran­quil·les i con­si­de­ra­des, uns quants pro­fes­si­o­nals de la diguem-ne democràcia esta­tal també van dir-hi la seva –d'una manera no del tot plàcida i més aviat poc res­pec­tu­osa– en una bom­bo­lla de la seva pròpia cre­ació, tan opaca i tan ben inso­no­rit­zada que, aquell diu­menge, ni els vaig veure ni en vaig sen­tir ni una sola paraula. Ni una.