De l'anèmia a l'anomia

El Barça va jugar 30 minuts d'un gran fut­bol con­tra el València al Camp Nou. Gua­nyava 1 a 0, i el par­tit anava pel camí d'una gole­jada. Però, vet aquí, que l'empat a l'últim minut de la pri­mera part va donar pas a un 2-3 que va dei­xar els juga­dors glaçats i sense cap ganes d'èpica per remun­tar. Se'ls ha cri­ti­cat, amb raó. I el Tata no pot anar per­dent i tenir les mans a la but­xaca. Però també hi havia a l'estadi un públic anèmic. I aquest és un símptoma pre­o­cu­pant. Per què el públic del Barça no va reac­ci­o­nar a allò que veia? L'efer­vescència de l'era Guar­di­ola, que va acos­tar al fut­bol afi­ci­o­nats que no hi tenien interès abans, es va aca­bar amb l'adéu del líder. Però el Barça també es va que­dar sense l'ene­mic que el cohe­si­o­nava. Els anys del Pep Team no s'ente­nen sense Mou. I ara, tot i que el Barça segueix en la dècada pro­di­gi­osa, el fut­bol ja no des­perta tant interès. I la gra­de­ria es buida. A més, per més que no hi hagi pan­car­tes a l'estadi, els culers no ens hem agra­dat en els últims esde­ve­ni­ments. És tot ple­gat el que pro­voca una anèmia pre­o­cu­pant. I de la mateixa manera que tenim una soci­e­tat il·lusi­o­nada, de la mateixa manera que sem­bla que hi ha una majo­ria social que vol cons­truir un nou país, les coses a la vida són molt fràgils. Per exem­ple. Les elec­ci­ons euro­pees eren una gran opor­tu­ni­tat. Ima­gi­nem una can­di­da­tura unitària que gua­nya les euro­pees a Cata­lu­nya i que tenim la par­ti­ci­pació més alta de tota la UE. És o no és aquest un mis­satge molt potent al món? Ens cre­iem, es cre­uen els par­tits, que estem en un moment excep­ci­o­nal que cal apro­fi­tar perquè no el tor­na­rem a viure? O pre­fe­rim el par­ti­disme amb l'argu­ment que qua­tre dipu­tats can­vi­a­ran les polítiques de la Merkel? Compte amb el que trans­me­ten, perquè de l'anèmia del Camp Nou podem pas­sar més fàcil­ment del que sem­bla a l'ano­mia naci­o­nal, a la rup­tura dels llaços entre bona part de la soci­e­tat i els par­tits.