‘El vell i el mar'

Com és prou cone­gut, el títol d'aquí sobre és el d'una de les obres més cele­bra­des d'Ernest Hemingway, de l'any 1952: la història d'un vell pes­ca­dor –una figura, per cert, ins­pi­rada en un home real: un cubà que es dedi­cava a aquest noble ofici d'extreure de l'aigua els seus ances­trals llo­ga­ters per poder-los dur a taula– que ja no pesca res, sinó amb prou fei­nes records i xacres. Fins fa poc l'aju­dava un jove apre­nent dels secrets del pèlag. Però, vista la migrada pesca que fan, el noi deci­deix aban­do­nar el vell per un patró amb més bona estre­lla i les arts menys fora­da­des. La pri­mera vegada que vaig lle­gir la novel·la, essent jo un noiet, hi vaig fruir, sobre­tot, del com­po­nent de l'aven­tura. Aquell em va sem­blar un gran lli­bre d'aven­tu­res, hereu, esclar, del Moby Dick de Mel­vi­lle. Patim amb el pobre vell que, de pri­mer, no pesca res, però que, a par­tir d'un moment del lli­bre, té l'opor­tu­ni­tat de cap­tu­rar un pei­xar­rot més gros que la seva pròpia bar­queta, i l'home s'hi deixa la pell, i hi passa uns tre­balls que fot-te'n dels d'Hèrcu­les. Al final, se'n surt. Ara bé, en el patètic arros­se­ga­ment de la bèstia fins a la costa, els tau­rons, exci­tats per la sang que es va esco­lant de l'ani­mal per l'agònic com­bat que ha man­tin­gut amb el pes­ca­dor, i que va tenyint l'aigua, els tau­rons –dic– es van crus­pint de viu en viu la pesca, la des­car­nen... De manera que allò que, al cap i a l'últim, arriba a terra és una com­pleta misèria que toca l'os (o l'espi­nada) de l'afec­tat i la fibra del lec­tor.

No cal dir que, de més gran, vaig lle­gir la novel·la amb uns altres paràmetres men­tals (amb un altre horitzó d'expec­ta­ti­ves, que diria Jauss). Hi ha un vell pes­ca­dor, i un peix que imposa... Però, encara més, el que hi ha és aquesta lluita irre­dempta per la vida –o, fins i tot, per la super­vivència– a què els humans estem con­dem­nats per natu­ra­lesa. De més gran, en defi­ni­tiva, ja estava pre­pa­rat per lle­gir el mite: com ho estava, suposo, per enten­dre el de Pro­me­teu (el fetge del qual sem­bla parent del peix de Hemingway, bé que aquest no es rege­nera) o el de Sísif (l'obs­ti­nació del qual amb la pedrota sem­bla parenta de la de l'ancià pes­caire amb l'ani­mal, bé que aquest últim reïx en l'esforç).

‘El vell i el mar' és, també, el títol d'un bell poema de Joan Vinyoli, del lli­bre Domini màgic (1984), que fa així: El mar és ple, però jo em passo dies / omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer: / que mai no se n'adoni, com si no el tin­gues­sis / en res tot i la seva immen­si­tat / i el seu saber-se dur i com­pacte, ric / com la balena, que tot d'una en surt / i que amb un cop de cua els pes­ca­dors afona. / No, que roman­gui llis, indi­fe­rent / a la teva enyo­rança, a la teva recança. / Ser vell de veri­tat vol dir saber estar sol. / Estal­via gemecs i fes mes ample el mar.

D'entrada, diríem que tota l'èpica de la novel·la es torna, aquí, lirisme íntim. La volun­tat del vell del poema sem­bla que sigui la de dis­sol­dre's en la immen­si­tat líquida, i el cor d'aquest home sem­bla aqui­e­tar-se gràcies a la mirada activa i con­for­tada, que l'acorda amb el ritme de la mar, el de la mer tou­jours recom­mencée, segons el cèlebre vers de Valéry. Quina para­doxa més bri­llant, aquesta d'“omplir el mar de mirada”! I quina lliçó més fructífera, la d'apren­dre a no tro­bar més la mar dels dies! Fa una set­mana, Miquel Martín publi­cava, en el suple­ment Cul­tura d'aquest diari, un arti­cle molt lúcid sobre la importància de la mar en la poe­sia de Vinyoli. A mi, aquest poema sem­pre m'ha col­pit pel que plan­teja. El mar, per a un Vinyoli que ja se sen­tia des­nudo como los hijos de la mar, que diria Mac­hado, el mar ja no és mirall de con­flicte o de tensió, ja no és “cas­sola en forn”, sinó anhe­lada lli­sor i anul·lació del desig, l'espai on es nega el temps: Ser vell de veri­tat vol dir saber estar sol. És, en suma, la mar del poema Ars Mori­endi, de l'altre Mac­hado, de Manuel: Para mi pobre cuerpo dolo­rido, / para mi triste alma lace­rada, / para mi yerto corazón herido, // para mi amarga vida fati­gada... / ¡el mar amado, el mar ape­te­cido, / el mar, el mar, y no pen­sar en nada!...