3 raons, 1 causa

Cul­tura. L'Estat espa­nyol és incom­pa­ti­ble amb el res­pecte a la diver­si­tat: naci­o­nal, cul­tu­ral, lingüística, simbòlica, reli­gi­osa... Mai no ha assu­mit la cul­tura cata­lana com a pròpia, com a part del seu patri­moni, sinó que, començant per l'idi­oma, els fa nosa i els crea rebuig. En lloc de reconèixer-se també en el català, pro­moure'l arreu i exhi­bir-lo amb orgull, el per­se­gueix sub­til­ment o sense com­ple­xos, el menysté, l'ignora i el mino­ritza tant com pot. El català fóra ofi­cial a la UE si Espa­nya, en ingres­sar-hi, hagués apor­tat aquest idi­oma com a propi, com va fer amb el cas­tellà. La per­se­cució del català és feta de Madrid estant, amb el minis­tre Wert com a cap de cro­ada, i des dels tri­bu­nals, ata­cant un model d'immersió sense diferències entre l'alum­nat per motiu de llen­gua. Fora del Prin­ci­pat, l'ofen­siva con­tra l'idi­oma arriba a límits d'obsessió patològica, començant per negar-ne la iden­ti­tat filològica i des­vin­cu­lant total­ment Cata­lu­nya de la resta de Països Cata­lans. A València, desau­to­rit­zant l'Acadèmia Valen­ci­ana de la Llen­gua i, a les Bale­ars, pro­hi­bint les qua­tre bar­res o inven­tant-se un estrambòtic tri­lingüisme esco­lar per a l'era­di­cació del català a l'escola. Hi ha molts cata­lans, doncs, con­vençuts que la inde­pendència és l'únic ins­tru­ment capaç de garan­tir-ne el futur i la nor­ma­li­tat, sense sofren­ces.

Benes­tar. L'estruc­tura econòmica cata­lana està basada en una tra­dició indus­trial i en una munió d'empre­ses peti­tes i mit­ja­nes, arreu del ter­ri­tori. És una eco­no­mia dinàmica, oberta i expor­ta­dora, per­ju­di­cada per la imatge exte­rior d'Espa­nya, amb greus deficiències en l'àmbit d'infra­es­truc­tu­res, amb difi­cul­tats de con­nexió fer­roviària des dels ports a la xarxa euro­pea i entre el Prin­ci­pat i el País Valencià, atès el caràcter radial dels trans­ports i les comu­ni­ca­ci­ons, pen­sa­des tan sols per a anar i venir de Madrid. D'altra banda, un dèficit fis­cal escan­dalós, camu­flat amb la dis­fressa de “soli­da­ri­tat”, impe­deix de fer front a neces­si­tats bàsiques de benes­tar dels ciu­ta­dans, que, para­do­xal­ment, són satis­fe­tes en ter­ri­to­ris bene­fi­ci­ats de l'esforç fis­cal català que, a cops, es per­me­ten el luxe d'abai­xar impos­tos o man­te­nir plans d'ocu­pació sense tre­ba­llar. Ni la necessària inversió pública en recerca, ni el suport a la inno­vació, ni la igual­tat d'opor­tu­ni­tats, ni unes con­di­ci­ons bàsiques de qua­li­tat de vida mate­rial, amb atenció espe­cial als sec­tors soci­als més neces­si­tats de mesu­res con­cre­tes, no seran pos­si­bles sense la inde­pendència, ins­tru­ment de progrés per a fixar les pri­o­ri­tats naci­o­nals, defen­sar-ne els interes­sos i ges­ti­o­nar els recur­sos pro­pis.

Democràcia. Cap dels qua­tre esta­tuts d'auto­no­mia pro­mo­guts per Cata­lu­nya, en un segle, no han estat mai accep­tats per Espa­nya. La Cons­ti­tució Espa­nyola no és una porta oberta a la millora democràtica per­ma­nent, sinó un obs­ta­cle insal­va­ble per a l'expressió dels drets indi­vi­du­als dels ciu­ta­dans i col·lec­tius dels pobles. La majo­ria política espa­nyola impe­deix sem­pre, numèrica­ment, l'obtenció dels objec­tius que Cata­lu­nya es pro­posa. A qual­se­vol ini­ci­a­tiva d'avenç en l'auto­go­vern, la res­posta espa­nyola és sem­pre nega­tiva i rebutja el diàleg i la nego­ci­ació. No resta altra sor­tida civi­lit­zada que expres­sar a les urnes, en referèndum, la volun­tat dels cata­lans per a deci­dir el seu futur amb lli­ber­tat, sense dependències. A un sis­tema polític arro­gant, de mala qua­li­tat i baixa inten­si­tat, amb un índex ele­vat de cor­rupció, cal opo­sar-hi una democràcia activa i de pri­mer nivell. Només per l'exer­cici de la democràcia la nació cata­lana podrà tenir un futur de ple­ni­tud en tots els àmbits. Cul­tura, benes­tar i democràcia són, doncs, tres raons que aca­ben cons­ti­tuint una sola causa naci­o­nal i cívica, en un país de vocació inclu­siva: lli­ber­tat, sobi­ra­nia i inde­pendència.