Hipocresia

En els últims dies han pas­sat dos fets que dia­lo­guen entre si i que posen en evidència una hipo­cre­sia gene­ra­lit­zada. D'una banda la tragèdia de dijous de la set­mana pas­sada a Ceuta, on van morir quinze immi­grants sub­sa­ha­ri­ans quan inten­ta­ven entrar en ter­ri­tori espa­nyol. I de l'altra, el resul­tat del referèndum suís de diu­menge pas­sat, favo­ra­ble a limi­tar l'entrada d'immi­grants de la UE en el país helvètic. Poc després de la tragèdia de Ceuta, la Guar­dia Civil ens obse­quiava amb una edició de vídeo sobre els fets que supera amb escreix les revo­lu­cionàries tècni­ques de mun­tatge que van encim­be­llar Godard com a fita del cinema. Paral·lela­ment la UE, l'Europa que aixeca tan­ques als immi­grants del sud o que a les plat­ges de Lam­pe­dusa i de les Canàries con­ti­nua embe­tu­mant amb pro­tecció solar els seus cos­sos bron­ze­jats men­tre els immi­grants afri­cans inten­ten arri­bar a la costa després de tra­ves­sies arris­cadíssi­mes, aquesta Europa –dèiem– amenaça de revi­sar els trac­tats con­trets amb Suïssa.

Molts popu­lis­mes lli­ber­ta­ris diuen que aques­tes polítiques des­truc­to­res dels drets humans són pro­mo­gu­des pels estats i “les elits de poder”. Sí. Però no només. Al vol­tant nos­tre, pot­ser en el nos­tre mateix bloc de pisos, en els car­rers dels nos­tres muni­ci­pis, ha cris­tal·lit­zat una esfereïdora regressió dels drets de les per­so­nes. Molts ciu­ta­dans autòctons, de tots els estrats soci­als, han après que poden com­prar a baix preu el tre­ball i tot el temps sen­cer d'immi­grants inde­fen­sos, sense cap altra opor­tu­ni­tat que la sub­sistència. Entre nosal­tres, avui, molts drets humans són una qüestió de lega­li­tat vigent i de poder adqui­si­tiu. Pisos pas­tera on s'amun­te­guen diver­ses famílies, dones inter­nes que tre­ba­llen tots els dies de la set­mana, jor­na­lers que tre­ba­llen 365 dies l'any en con­di­ci­ons més que precàries... Damunt d'aquests sor­ra­molls cons­truïm pom­po­ses cate­drals.