La columna
La mirada que interroga
La fotografia en blanc i negre d'un noi de mirada profunda al davant. Un poema de Joan Maragall al darrere. I una frase: “Salvador Puig i Antich, primer aniversari de la seva execució, 2 de març 1975”. He recuperat aquest pamflet distribuït un any després de la mort de l'activista català, del fons del calaix on s'acumulen algunes relíquies preuades pel seu valor emocional. Però aquest paper tacat, arrugat i mig esparracat, és a més el testimoni vigorós d'un deute pendent.
Puig Antich no era un sant. Però, dit això, la seva execució va ser un crim vergonyós perpetrat entre els últims espeternecs del règim. Gairebé quaranta anys després, l'absència de garanties jurídiques, les irregularitats del procés i la manipulació de les proves conviuen amb el silenci de l'oposició democràtica que no combregava amb els mètodes de lluita armada de Puig Antich. Tot plegat va coincidir amb l'atemptat contra Carrero Blanco i l'agonia del franquisme, que va voler escriure la seva última pàgina amb l'única tinta que coneixia: la sang dels seus adversaris. Per satisfer els ultres que assistien impotents a la desfeta calia buscar una víctima, i en Salvador Puig Antich reunia totes les condicions. Anarquista, violent i acusat de l'assassinat d'un policia, les possibilitats de salvar la vida davant d'un tribunal militar eren nul·les. I l'averany es va complir un matí de març a la presó Model a mans d'un botxí poc destre amb el garrot vil.
Però el més cruel de la història és que quatre dècades després, la major part en democràcia, encara no s'hagi corregit aquell assassinat legal. La lluita infatigable de les germanes d'en Salvador perquè es reobri el cas i es revisi el judici ha esdevingut estèril. Puig Antich era, i potser encara és, una molèstia per a la política, però mereix, com tantes altres víctimes d'aquells anys de foscor, que se li faci justícia. Perquè mentrestant la seva mirada ens seguirà interrogant.