Creure i confessar

En relle­gir Els ger­mans Karamàzov i comen­tar-ho amb un bon amic, ell m'assa­bentà que feia el mateix, o sigui, relec­tu­res periòdiques, amb El Qui­xot i, de pas­sada, que Dos­to­ievski havia escrit que “en tot el món no hi ha una obra de ficció més pro­funda que El Qui­jote en des­vet­llar-se en ell els secrets més arcans de l'ànima humana”. Ara, ja gra­nat, havia de relle­gir, doncs, Cer­van­tes si tan apas­si­o­na­da­ment inci­tava a fer-ho el meu ado­rat Dos­to­ievski. I fer-ho m'ha aju­dat, en efecte, a endin­sar-me en l'ànima humana i a enten­dre millor l'actual con­flic­ti­vi­tat política. Jo ja recor­dava tres coses: a) Que Gus­tavo Bueno havia qua­li­fi­cat el Qui­xot d'“espejo de la nación española”, b) Que un altre intel·lec­tual (dubto de si Ortega, Una­muno o Ramiro de Maeztu) havia dit del Qui­xot que “en sus páginas nunca se pone el sol”, i c) Que un ter­cer pen­sa­dor –que tam­poc recordo– havia pre­vist com a epi­tafi el de España fue su Dul­ci­nea.

Crec reve­la­dor, no ja de l'ànima humana, sinó sin­gu­lar­ment de l'espa­nyola, aquesta cor­re­lació entre gran­desa literària i idea, no només naci­o­nal, sinó també impe­rial. Dos­to­ievski situa l'obra cer­van­tina en el cim més alt de la lite­ra­tura uni­ver­sal, però la seva capa­ci­tat de metàfora no dóna per a una idea d'imperi, de la mateixa manera que crec que a pocs cata­lans se'ls hagués acu­dit rela­ci­o­nar la immen­si­tat d'Els ger­mans Karamàzov amb la vas­ti­tud dels domi­nis dels Roma­nov.

Pot­ser està vigent en el soter­rat ima­gi­nari espa­nyol l'enyor, més o menys cons­ci­ent d'un pas­sat impe­rial? Al cap­da­vall, aquest pas­sat no fa tant que fou impúdica­ment res­ca­tat pel fran­quisme. Un fran­quisme que, com estat men­tal, crec que con­ti­nua anco­rat en no poques consciències. D. Qui­jote fa de debò de mirall de la Nació espa­nyola?. Si així fos, alguns no en sor­tiríem gaire ben parats. En el capítol ter­cer, Don Qui­jote veu un grup de mer­ca­ders i ell s'atura, sobre Roci­nante, al bell mig del camí per “con ademán arro­gante” exi­gir-los reconèixer que “no hay en el mundo todo don­ce­lla más her­mosa que la empe­ra­triz de La Mancha, la sin par Dul­ci­nea del Toboso”. Els inter­pel·lats li con­tes­ten que amb molt de gust així ho diran si els ense­nya un retrat que cor­ro­bori la bellesa de Dul­ci­nea, repli­cant al cava­ller de la trista figura que poc mèrit tin­dria con­fes­sar-ho d'aquesta manera, ja que “la impor­tan­cia está en que, sin verla, lo habéis de creer, con­fe­sar, afir­mar, jurar y defen­der”. En rei­te­rar els mer­ca­ders que calia un prin­cipi de prova sobre el que asse­ve­rava Don Qui­jote, aquest “arre­metió, encen­dido en cólera, con la lanza baja” con­tra aque­lla “gente cobarde, gente cau­tiva”.

Sobre Dul­ci­nea-Espa­nya alguns vol­drien que es pro­clamés la seva bella inte­gri­tat, no amb un verb qual­se­vol, sinó mit­jançant els de creer (ele­ment religiós); con­fe­sar (invo­cació també sacra­men­tal); afir­mar (amb exclusió, és clar, de la dialèctica), jurar (apel·lació al ritu­a­lisme) i defen­der (per­ta­nyent, en aquest con­text, al camp semàntic mili­tar). El nos­tre cava­ller no empra aquests verbs com a dis­jun­tius, sinó acu­mu­la­ti­va­ment. Caldrà, doncs, als cata­lans “creure”, “con­fes­sar”, “afir­mar”, “jurar” i “defen­sar” la Dul­ci­nea- Espa­nya. Altra­ment, Don Qui­jote –“lanza en ris­tre, todo corazón”, com el defi­nia Rubén Darío– podria “arre­me­ter con la lanza baja con furia y enojo”.