‘Amb ulls de nen'

Amb ulls de nen és una sèrie de l'apar­tat de nous for­mats de TV3. És d'agrair que una tele­visió pública inves­ti­gui noves fórmu­les per arri­bar a l'espec­ta­dor. El fet que obtin­gui un 13% d'audiència en la franja més impor­tant de la nit i amb com­pe­ti­dors forts de cade­nes pri­va­des gene­ra­lis­tes tam­poc no és des­me­rei­xe­dor; mal­grat tot, no em sem­bla un pro­grama reei­xit.

Per molt mera­ve­llosa que sigui la veu de Txe Arana, el fet de sen­tir-la expli­cant com fun­ci­ona el 012 de la Gene­ra­li­tat i en tota la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal resta ori­gi­na­li­tat al relat en off de la veu nar­ra­dora d'Amb ulls de nen. Insis­teixo: no poso en dubte la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, però als espec­ta­dors ens cansa moltíssim sen­tir sem­pre les matei­xes veus i aquest és un país que té excel·lents dobla­dors i locu­tors.

El con­tin­gut con­sis­teix en un docu­men­tal en què la veu esmen­tada des­criu una situ­ació real i uns pro­ta­go­nis­tes, que són els fills, a més dels pares, de vega­des amb la inter­venció d'algun edu­ca­dor, moni­tor, metge..., depe­nent del tema monogràfic que es tracti en cada emissió.

Un altre ele­ment d'aquest for­mat es basa a donar una càmera als nens perquè enre­gis­trin moments de la seva vida quo­ti­di­ana, tot i que aquests són molt pun­tu­als i fan referència a la tria argu­men­tal: la malal­tia, l'oci, la diver­si­tat i els valors, entre d'altres. El desen­vo­lu­pa­ment del pro­grama se cen­tra en un per­so­natge nen/nena que sigui un exem­ple viu del tema: una petita que ha superat un càncer, una gim­nasta d'alt ren­di­ment, infants amb alguna deficiència com l'audi­tiva...

Però la millor part de tot, allò que veri­ta­ble­ment ens enganxa, és el tes­ti­moni dels nens davant la càmera en un pla mitjà (o ame­ricà) con­tes­tant unes pre­gun­tes que no sen­tim. És la fac­tura clàssica del docu­men­tal, i aquesta sí que fun­ci­ona. Aquest gènere és el fona­ment de la tele­visió, aquí no s'ha inven­tat res de nou; tan­ma­teix, i mal­grat que siguin píndo­les peti­tes incrus­ta­des dins del relat temàtic del pro­grama, és el que l'aguanta.

La tasca de càsting és fran­ca­ment bona. El meu pre­fe­rit és un pèl-roig que es diu Gui­llem i con­fessa sense embuts que a ell el que li agra­da­ria és pas­sar-se tot el dia mirant la tele, i en un altre con­text deixa anar que els tele­notícies no li agra­den gaire perquè tot això d'Haití li fa molta pena.

Genial la nena d'Arbúcies que mani­festa con­tun­dent que és clar que l'empre­nya que li diguin “vaca” perquè està grassa, però n'hi ha d'altres que també tenen con­flic­tes, com aquests que no men­gen porc i fan “esca­fi­nyots” quan a l'escola els en posen.

Dei­xant de banda el dis­curs dels pares, que sol ser molt tòpic i pre­vi­si­ble, la rea­li­tat que aquests nois plan­ti­fi­quen davant l'objec­tiu és impa­ga­ble, per exem­ple quan rela­ten l'horari de les seves acti­vi­tats extra­es­co­lars: el dilluns, piano; el dimarts, anglès; el dime­cres, bàsquet; el dijous, una altra vegada piano, i els diven­dres, bàsquet un altre cop (uf!). En canvi, uns altres van a pes­car amb el iaio o sur­ten a fora a jugar. L'Ayoub, un nen de deu anys que viu a Bar­ce­lona, molt intel·ligent i que és segui­dor dels pro­gra­mes de ciència (recita sense vacil·lar noms d'inven­tors), juga a cons­truir caba­nes amb pals al solar prop de casa.

En defi­ni­tiva, després dels pri­mers capítols, val­dria la pena dei­xar enrere les inno­va­ci­ons falli­des i cen­trar l'espai en allò que ha fet tan bé TV3 en aquest tipus de docu­men­tals: dei­xar que els nens s'expres­sin men­tre nosal­tres, entre mera­ve­llats i aver­go­nyits, ens veiem reflec­tits en els més petits de casa.