anàlisi
En blanc i negre
Reconec que sóc dels pocs que vaig seguir (si ens atenem a les escasses audiències) el debat de política general d'aquesta setmana. I mentre escoltava el discurs del president Mariano Rajoy m'anava imaginant que aquest país havia fet una regressió a l'època de la televisió en blanc i negre. I en acabar vaig pensar; tornem estar en l'època en què es deia que Espanya era “una, grande y libre”. La meva sorpresa va ser que acabat el discurs, i en aquelles declaracions d'urgència que es fan en els passadissos, Josep Antoni Duran i Lleida va pensar el mateix i la meva preocupació va augmentar, no pel fet de coincidir amb Duran, que no és gens habitual, però sí perquè el discurs del president ens havia portat al mateix temps, i això ja no és casualitat. Vaig pensar que tenia alguna cosa de real.
La meva impressió fou que bona part del discurs podria haver estat dit per Carlos Arias Navarro i retransmès amb l'única televisió existent i en blanc i negre, com també ho era el país. I recordava com Arias Navarro, després de la mort del dictador, va voler dirigir aquest país com si fos un país imaginari i sense voler atendre a la realitat. Negar la realitat i els problemes, no els eviten, i per tant, els fets li van passar per sobre i la seva destitució va ser imprescindible per avançar.
Aquest va ser el paral·lelisme que el discurs de Rajoy va portar al meu subconscient.
El discurs de Rajoy va tenir dos eixos bàsics i previsibles, perquè ja estem en campanya electoral i els cicles electorals ho trastoquen tot: l'econòmic i la indestructible unitat d'Espanya. Que són dos temes, potser els únics, que dominaran força temps la política espanyola. Són els dos arguments més potents per guanyar vots a Espanya. És patètic, però és així. La corrupció ja no és problema tot i que l'informe dels drets humans del Departament d'Estat dels EUA adverteix que la corrupció gaudeix d'impunitat a Espanya. Els principals partits saben que les enquestes més recents diuen que el PSOE tornaria a guanyar a Andalusia i el PP ho tornaria a fer a Espanya. No hi ha alarmes.
Així doncs, en el pla econòmic el debat va ser triomfalista per part de Rajoy i catastrofista per part de Rubalcaba; i els dos aportaven dades per abonar el seu discurs. L'un parlava de macroeconomia i l'altre, de microeconomia, són dos debats que duraran molt de temps a la societat.
Els dos titulars econòmics que ens va oferir el president, la rebaixa d'impostos i la tarifa plana a la Seguretat Social pels nous contractats, posats en context, també poden tenir lletra petita. De fet, mentre Rajoy, des del faristol del Congrés, prometia rebaixar impostos el 2015, a Brussel·les el comissari d'Afers Econòmics Olli Rehn l'advertia públicament que tota baixada d'impostos hauria d'anar acompanyada de més retallades, ja que els números per complir el dèficit no surten. Alemanya i Hèlsinki ja han enviat sengles alertes a Brussel·les alarmats pel possible incompliment del dèficit espanyol. El mateix servei d'estudis del BBVA preveu que per arribar al 2015 amb el dèficit acordat del 4,8% del PIB faran falta fer més retallades de més de 9.000 milions d'euros. Per tant, l'espai de tolerància que té Cristóbal Montoro per rebaixar impostos és més que discutible.
Pel que fa a l'altre argument, el català, l'estratègia de l'immobilisme i la duresa és la triada; és una posició que espanta els empresaris del Pont Aeri i que no paren de reclamar diàleg. De moment sembla que aquests empresaris donen suport a Mariano Rajoy, però pot arribar un moment que, si no es mou, l'abandonin. Els empresaris no tenen amics, tenen interessos i, de moment, comencem a veure esquerdes importants i atacs duríssims contra el govern de les elèctriques. Pot ser un avançament del que pot passar si l'immobilisme fa perillar els seus interessos? Temps al temps.
