Obrir el ulls

L'home té una tendència natu­ral a for­mar comu­ni­tats esta­bles; en totes les cul­tu­res, l'asce­tisme o la vida eremítica són l'expressió d'una rea­li­tat que s'oposa a una veri­tat històrica: l'ésser s'emmi­ra­lla en l'altre i sovint troba en la dialèctica (la forma civi­lit­zada de la guerra) la seva dimensió culta. I per això mateix es dota, en el seu con­text, d'un ordre moral i ètic. No hi ha indi­vi­dus iso­lats si no és per volun­tat pròpia. En aquest sen­tit, el procés d'indi­vi­du­ació adop­tat com a model per les soci­e­tats con­tem­porànies va en con­tra d'allò que ens rela­ci­ona: la nos­tra huma­ni­tat.

El signe de la nos­tra època és la frag­men­tació. Les rela­ci­ons huma­nes estan en una etapa de trans­for­mació on la tec­no­lo­gia juga un paper fona­men­tal. De fet, hem per­dut el nord en esvair-se els refe­rents clàssics; hi ha qui ho des­criu en ter­mes de canvi de para­digma cul­tu­ral: la trans­for­mació de la cul­tura –bres­sol del pen­sa­ment occi­den­tal– analògica en digi­tal s'està fent sense tran­sició. D'altra banda, la política ha cedit el mono­poli del poder i, en l'actu­a­li­tat, enti­tats sense pedigrí democràtic ocu­pen un lloc relle­vant en el govern dels assump­tes tem­po­rals.

Tot ple­gat ha debi­li­tat la xarxa de rela­ci­ons pre­mo­derna i, de retruc, la nos­tra capa­ci­tat de res­pon­dre orga­nit­za­da­ment a un poder que, de forma poc dis­si­mu­lada, pren par­tit per la indi­vi­du­ació. Un canvi en tota regla de les anti­gues estruc­tu­res col·lec­ti­ves per un “jo” exclu­si­va­ment pre­o­cu­pat per la con­tingència. Sobre això, el sociòleg Robert Cas­tel sug­ge­reix una “sobre­va­lo­ració dels indi­vi­dus alli­be­rats de les cons­tric­ci­ons impo­sa­des per la densa xarxa de lli­gams soci­als”. El resul­tat: un indi­vidu sense vin­cle, afe­blit i vul­ne­ra­ble, en tro­bar-se man­cat de la sen­sació de recer que antany pro­por­ci­o­nava la comu­ni­tat d'interes­sos.

Què poden fer els tre­ba­lla­dors d'una fàbrica en con­curs de cre­di­tors si no tenen les eines per llui­tar con­tra un poderós fons d'inversió (cas real) en el marc de la nova eco­no­mia? Perquè aquest és el pro­blema: reduït a cen­dres el sis­tema de pro­tecció social, l'indi­vidu modern sor­git de les teo­ries de l'anar­quisme ultra­li­be­ral es troba sense poder fàctic –el grup en comunió– i, no menys greu, sense els recur­sos neces­sa­ris a fi de con­so­li­dar els drets teòrica­ment implícits a la reno­vada con­dició de l'indi­vidu-per-llei. Només un petit grup d'esco­llits treu el cap en un con­text de deter­mi­nisme social ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat. La por de la mar­gi­na­lit­zació, en parau­les de Bau­man “la por de ser ina­de­quat”, és, ara com ara, una rea­li­tat uni­ver­sal.

El preu a pagar és molt alt. Velles cate­go­ries encara vàlides com ara igual­tat i veri­tat dor­men el son dels jus­tos. La veri­tat és una lla­vor buida que els pobles omplen amb parau­les. La con­sen­suen. Així s'han desen­vo­lu­pat les grans civi­lit­za­ci­ons. Ara, però, el dogma impe­rant empra apriorísti­ca­ment ter­mes com ara fle­xi­bi­li­tat o com­pe­ti­ti­vi­tat amb el propòsit de jus­ti­fi­car les equa­ci­ons inin­tel·ligi­bles d'uns pres­su­pos­tos a impo­sar, tot aban­do­nant el con­cepte –tan per­fec­ti­ble com es vul­gui– de justícia.

Val a dir que la inin­tel·ligi­bi­li­tat del poder és un fac­tor de mar­gi­na­lit­zació abso­luta de la ciu­ta­da­nia. Una ciu­ta­da­nia cada vegada més ato­mit­zada en petits nuclis, des­pro­te­gits per la difi­cul­tat del llen­guatge tècnic. El govern dels experts; la qüestió, però, és la següent: si no hi ha vin­cle col·lec­tiu, si el que pre­do­mina és una soci­e­tat d'indi­vi­dus ali­e­nats, lla­vors s'eleva, gai­rebé imper­cep­ti­ble­ment, una forma sub­til de tota­li­ta­risme. Perquè, al cap i a la fi, fou l'absència de con­sens entre les parts, la manca de poder real per part del ciu­tadà, allò que conreà la il·lusió tota­litària en el pri­mer terç del s. XX.