Ciclogènesi explosiva

Enguany ha estat el pri­mer que hem vist com el nord de l'Estat espa­nyol rebia les esco­me­ses d'un seguit de bor­ras­ques furi­o­ses que els meteoròlegs en diuen ciclogènesi explo­siva, o també bomba mete­o­rològica, pel seu alt poder des­truc­tiu. L'espec­ta­cle d'unes ones altíssi­mes entrant i des­truint molt del mobi­li­ari urbà i nego­cis i també de les colum­nes altíssi­mes d'aigua que feien les ones en xocar con­tra les pedres de la costa va ser pràcti­ca­ment una imatge diària d'aquest febrer pas­sat. En el món polític i econòmic, com en el mete­o­rològic, l'esta­bi­li­tat sem­pre és molt feble i ja sabem que un ale­teig de papa­llona a Ucraïna pot pro­vo­car una ciclogènesi a l'Estat espa­nyol i a les bor­ses mun­di­als. Ens resis­tim a accep­tar que els humans, amb la glo­ba­lit­zació, ens hem ins­tal·lat en l'època de les incer­te­ses perquè les inter­de­pendències que ens han fet més soli­da­ris també ens han fet més pre­ca­ris.

La pode­rosíssima Ale­ma­nya, per exem­ple, és clara­ment depen­dent del gas de Rússia igual com la City de Lon­dres, la banca, n'és una cre­di­tora i, amb aquest lli­gam d'interes­sos, és expli­ca­ble que aquest con­flicte amb Rússia, fora de les parau­les, no vagi més enllà. I com que qui ara té tots els trum­fos és Vladímir Putin i, a més, té l'opor­tu­ni­tat de solu­ci­o­nar per sem­pre la pro­pi­e­tat de la seva gran base de Sebastòpol i, a més a més és un polític amb escas­sos escrúpols democràtics, la política de fets con­su­mats serà la que pre­valdrà. A la UE i els EUA només els res­tarà la pos­si­bi­li­tat d'accep­tar-ho i d'aju­dar la part que resti d'Ucraïna per tal que no cai­gui en el pou d'esde­ve­nir un país invi­a­ble. I si aquest procés es va fent com ara, els mer­cats inter­na­ci­o­nals i l'eco­no­mia mun­dial ho accep­tarà.

Però com que enguany és un any d'ona­des de ciclons, n'ha d'arri­bar un altre a la nos­tra costa que pot anar aga­fant força amb el temps: el finançament autonòmic. De moment hem vist que les pri­me­res decla­ra­ci­ons de pre­si­dents autonòmics del PP tenen una força inu­si­tada i un poten­cial mai vist, perquè tot i que en bona part sem­bla que diri­gei­xen el poder crític con­tra la costa cata­lana, també van molt enca­mi­na­des cap a Cristóbal Mon­toro. “La pela es la pela”, deia el popu­lista José Anto­nio Monago, pre­si­dent d'Extre­ma­dura.

I així és com jus­ti­fi­cava la seva injus­ti­fi­ca­ble cre­uada per inten­tar con­ti­nuar gau­dint del pri­vi­legi de ser la comu­ni­tat més sub­ven­ci­o­nada dels últims 30 anys. A l'altra banda de la costa hi ha el pre­si­dent de la Comu­ni­tat de Madrid, Igna­cio González, una de les comu­ni­tats en què ara també es quei­xen pel dèficit fis­cal que ha de supor­tar. I entre­mig, i callats, hi ha el País Basc i Navarra, que tenen el pri­vi­legi del con­cert. I quan a la vice­pre­si­denta Soraya Sáez de San­ta­ma­ria li par­len d'aquest greuge, ella tanca la dis­cussió dient que aquest debat va que­dar tan­cat amb la Cons­ti­tució. Com és natu­ral, la vice­pre­si­denta men­teix. La Cons­ti­tució tanca el debat del sis­tema, però no el del cupo; és a dir, allò que aques­tes comu­ni­tats han d'apor­tar a l'Estat, i això es nego­cia cada cinc anys, i és en els resul­tats d'aquesta nego­ci­ació on es pro­du­ei­xen els pri­vi­le­gis, que el PP i PSOE defen­sen i empa­ren.

I per reforçar aquesta tem­pesta hem entrat en un període elec­to­ral que tras­toca totes les urgències. Mari­ano Rajoy, a Dublín, ha començat a can­viar cro­mos per poder i per favors amb el PPE (que inclou UDC), i va votar a favor del can­di­dat d'Angela Merkel, l'expre­si­dent de l'Euro­grup Jean-Claude Juncker, aquest luxem­burguès que en dei­xar el càrrec va decla­rar:“tenia molts dub­tes sobre el ritme de la con­so­li­dació que s'apli­cava en alguns països de la zona euro i alguns governs subes­ti­men l'enorme drama de l'atur”, unes decla­ra­ci­ons que pot­ser ara obli­darà.