Temps d'Ateneu

Entre totes les ins­ti­tu­ci­ons soci­als cre­a­des per la soci­e­tat al llarg de segle XIX i XX per sumar cul­tura i com­promís, llen­gua i diàleg, for­mació i infor­mació, també lloc de con­versa i tertúlia, esbarjo cre­a­tiu per la relació de per­so­nes exis­tents i, no ens enga­nyen, nucli de poder a l'ombra pel seu pes ciu­tadà i naci­o­nal, l'Ate­neu Bar­ce­lonès ocupa un espai amb lle­tres d'or.

En el moment actual que viu el país no hi pot haver cap ins­ti­tució cul­tu­ral neu­tral, en les oca­si­ons de debò, de pren­dre acti­tuds en un cantó o en un altre, la neu­tra­li­tat no és pos­si­ble. És obvi i notori que en temps d'amenaça real de voler fer-nos des­a­parèixer, via ofec ràpid per asfi­xia econòmica i cul­tu­ral pels grups d'extrema dreta i la dreta extrema que tot­hom pot iden­ti­fi­car per les seves mani­fes­ta­ci­ons diàfanes d'anar con­tra la llen­gua i cul­tura cata­la­nes i con­tra la immersió lingüística; o via lenta, això és; negant-nos el poder de rea­lit­zar-nos com un poble nor­mal i cor­rent, com una nació lliure que deci­deix el seu futur, la posició de l'esquerra esta­tal espa­nyola, s'ha de pren­dre par­tit.

Un par­tit i posició vers l'ofi­ci­a­li­tat de la llen­gua cata­lana que vaig viure com a soci a l'Ate­neu al final del fran­quisme i ini­cis de la res­tau­ració monàrquica. En una votació a la sala d'actes on les rèmores de la dic­ta­dura hi eren pre­sents, on encara res era segur, on els mili­tars col­pis­tes amenaçaven, un grup de socis amb auto­es­tima cul­tu­ral cata­lana van plan­tar cara a la prudència temo­renca i van acon­se­guir que la cul­tura del país altre cop fos la pròpia de l'Ate­neu Bar­ce­lonès. Un exem­ple que segui­rien altres ate­neus i casi­nos, cen­tres cul­tu­rals o simi­lars d'arreu de Cata­lu­nya.

Vaig ser soci de l'Ate­neu una època no massa llarga, vivia a Bar­ce­lona i podia con­sul­tar una bibli­o­teca única. Durant anys hi dinava tres vega­des a la set­mana amb Josep Benet i Joan Villar­roya, després fèiem un cafè a la ter­rassa de la cafe­te­ria que dóna al jardí romàntic únic, el millor lloc del cen­tre de la ciu­tat per que­dar amb algú. En tinc un record ines­bor­ra­ble. Van omplir-me de goig totes les obres i refor­mes que s'hi feren. Calia arris­car-se i cer­car ajuts on fos. El resul­tat va ser més que bo.

Les pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres, debats o les més vari­a­des acti­vi­tats cul­tu­rals fetes a la sala d'actes de l'Ate­neu tenen una pàtina ini­gua­la­ble. Vaig can­viar de residència, hàbits i vaig dei­xar de ser-ne soci. De cop i volta, l'entrada més o menys lliure es va com­pli­car molt; per mi no gaire, em conei­xien. Però a poc a poc massa expli­ca­ci­ons per poder entrar sol o amb gent que m'acom­pa­nyava, fóra dels actes que públi­ca­ment es feien i fan, em va fer per­dre un lloc que me'l sen­tia propi.

L'Ate­neu Bar­ce­lonès ara farà elec­ci­ons; espero de tot cor que esti­gui al nivell dels temps actu­als. Cal espe­rar que ningú usi l'Ate­neu com a cavall de Troia per recu­pe­rar soci­al­ment el que política­ment està aban­do­nant. Em dol­dria que guanyés una can­di­da­tura que no defensi el dret a deci­dir. Que no esti­gui a totes amb el procés que el poble de Cata­lu­nya reclama. Neces­si­tem un Ate­neu Bar­ce­lonès com­promès amb els moments actu­als; l'Ate­neu és on mol­tes ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals del país s'emmi­ra­llen.