Opinió

Keep calm

Suárez i el mus

Hem burocratitzat la nostra memòria, el nostre caràcter

Pri­mer pla. Som­riure proto-Ken­nedy amb vint anys de retard. Dels lla­vis tiralínies del tot dibui­xat surt: Y jugar al mus. Aquest era el hobby d'Adolfo Suárez. Ho explica en una entre­vista al NODO (creat per Franco el 1942: segle I de l'homo­geneïtzació audi­o­vi­sual ibèrica) el 25 de maig de 1978. El mus és el joc de les ganyo­tes, dels ges­tos, dels tics. Objec­tiu: enga­nyar, amenaçar, espan­tar l'adver­sari. El mus és no par­lar clar. No dir les coses pel seu nom. El mus és la tran­sició. Suárez, un juga­dor més de la timba. Un més a la taula del gat­lle­brisme que té la seva evo­lució en el tri­le­risme. Però la tran­sició s'ha fet pan­sició. No podia ser d'una altra manera. Posar la brutícia sota l'estora no sig­ni­fica que la brutícia des­a­pa­re­gui. Així ho demos­tra la Pri­mera Llei de Resi­dus Exis­ten­ci­als. Perquè el pro­blema no és el fet. Mai el pro­blema és el fet. El pro­blema és reconèixer el fet. “Nosal­tres som els fills forçats del fran­quisme i això ho hau­rem de pagar car. Nosal­tres hem rebut una edu­cació que ens ha fet emma­lal­tir i estic segura que només gua­ri­rem amb l'antibiòtic de la democràcia. Però tots ho hem d'adme­tre, això... Aquests qua­ranta anys que aca­bem de viure no s'esbor­ren en un no res”, escri­via Mont­ser­rat Roig durant els dies de mus. I ara... no volies mus? Dues tas­ses! Mus en comp­tes de la boti­farra. Joc nos­tre, endreçat, clar, lògic, de con­cen­tració, d'equip, on no hi ha engany. Al pa, pa i al vi, vi. Joc can­viat, car­tes mar­ca­des: sem­pre es perd. Algun dia l'Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut haurà d'ava­luar els danys de la lobo­to­mit­zació del fran­quisme i la tran­sició. Hem buro­cra­tit­zat la nos­tra memòria, el nos­tre caràcter. Hem pas­sat del “vaaa!” al “buffff”. Una tragèdia. Una pandèmia. Con­ti­nuem jugant al mus, a l'engany, a la pica­resca de vina­gre i fum d'El Laza­ri­llo de Tor­mes en comp­tes de jugar a la boti­farra, on hi cap tot, a l'Ars total, de veri­tat deli­ci­osa, llu­mi­nosa, de Ramon Llull. Dos jocs dife­rents. Dos mons. Dos, de tocar el dos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia