Amor

La feina més impor­tant que està fent el procés cap a la inde­pendència és nete­jar el país d'acti­tuds iròniques i pes­si­mis­tes. Aquest màrque­ting que alguns arti­cu­lis­tes tro­ben infan­til i d'altres con­si­de­ren una mani­fes­tació neo­fei­xista només és una ale­gre boti­farra al sis­tema de pedan­te­ria que ha sigut la base de la colo­nit­zació. Des que Franco va morir, el dis­curs hegemònic havia obrat sem­pre en la direcció de rela­ti­vit­zar la memòria de la repressió sense dei­xar de recor­dar-nos la nos­tra con­dició de poble der­ro­tat. La base de l'auto­no­misme con­sis­tia a fer-nos sen­tir febles i cul­pa­bles de tot. Es trac­tava d'ofe­gar-nos en la nos­tra pròpia força repri­mida. Mal­grat que els casos no tenen res a veure, Espa­nya ens trac­tava com Europa sovint tracta els ale­manys, que cada dia veuen com se'ls elo­gia i se'ls demana que lide­rin el con­ti­nent, i alhora se'ls recorda Hit­ler i el nazisme cada cinc minuts. El dis­curs que feia mal no era el de la COPE. El dis­curs tòxic el feia una veu inte­rior –de vega­des embo­li­cada amb la senyera, d'altres amb la ban­dera del per­fec­ci­o­nisme o de la lli­ber­tat–, que vivia de cri­mi­na­lit­zar qual­se­vol forma d'amor que donés un excés de per­so­na­li­tat a les coses del país. Lla­vors, els menys­preus ens feien mal perquè volíem el reco­nei­xe­ment de la resta de l'Estat; les ame­na­ces ens feien por perquè Madrid tenia els mit­jans i la gent per acom­plir-les, però també perquè havíem dei­xat de creure en la força de l'amor. Si ara l'uni­o­nisme se sent coac­ci­o­nat és perquè ha per­dut els ins­tru­ments que li per­me­tien anar tirant sense esforçar-se. La frase sonarà cursi, però la democràcia es va inven­tar perquè cadascú pogués per­se­guir els seus amors de manera que la volun­tat tendís a tri­om­far sobre la man­dra i que la decadència no con­querís mai el cor de la soci­e­tat. Si alguna cosa ha can­viat últi­ma­ment és el paper polític de l'amor. Per això ens hem tor­nat sords per algu­nes lleis i alguns dis­cur­sos. I quan ens acu­sen de tren­car la con­vivència o de vio­lar la Cons­ti­tució, no ente­nem què ens volen dir.