No hi ha marxa enrere

Temps enrere, als poblets de les nos­tres comar­ques, entre d'altres cos­tums pecu­li­ars, hi havia el d'emprar fra­ses fetes apli­ca­bles al dia a dia de la sen­zi­lla vida rural. Les pri­me­res dècades del segle pas­sat varen ser riques en espe­rit i afany de cul­tura. Tot i la poca durada de les repúbli­ques i els governs inde­pen­den­tis­tes, les ins­ti­tu­ci­ons impri­mi­ren un segell de cul­tura i tre­ball nota­ble. Sense tenir res a veure amb els feliços vint dels Estats Units d'Amèrica del Nord, reflec­ti­ren l'ale­gria de viure als pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya. Estava arre­lat el cos­tum de dir a la mai­nada i als jove­nets que des­pun­ta­ven en quel­com de cul­tura, habi­li­tat o tre­ball, allò d'“aquest s'assem­blarà a...” o bé “és cagat al senyor metge...”, fami­li­ars o per­so­nat­ges dis­tin­gits del poble. El rec­tor, el metge, el far­macèutic, l'estan­quer, el boti­guer de tot i el secre­tari muni­ci­pal, empra­ven dites de més nivell. Així, ”va nàixer amb un pa sota el braç!” i “quan els altres hi arri­ben, ell ja en torna!”, o de poètiques com ara “Ho diu tot amb el cor a la mà!”, es podien sen­tir a la taula dels pro­homs, els diu­men­ges a la tarda al cafè del poble, on pre­nien cafè, unes gotes d'anís, conyac o rom i pas­sa­ven la tarda del diu­menge jugant-se el cafè a la mani­lla. El rec­tor era l'únic que sor­tia per pas­sar el rosari amb mitja dot­zena de bea­tes que li tren­ca­ven la par­tida. En obrir l'església, remu­gava: “Sant Sebastià, patró gloriós! Deso­ri­en­teu-les i allu­nyeu-les de la parròquia i podré aca­bar la par­tida! He de gua­nyar per nas­sos: no porto ni un ral!” Passa que el sant els fes­tius feia la mig­di­ada llarga.

Amb el llarg preàmbul, hom trac­tarà d'ende­vi­nar on vull anar a parar! Entre els diver­ses fonts de fra­ses fetes m'ha cos­tat de tro­bar-ne que encai­xin amb el meu pro­ta­go­nista. Es pot dir que ell no s'ofega en un got d'aigua i que, tot i haver-hi motiu, no s'enfila per les parets. És incapaç de llançar la tova­llola. Aguanta els qui no ho tenen prou clar i altres for­ces polítiques. Amb els papers mullats, li fan bullir la sang. Amb el par­tit que governa tre­pit­jant els ous, no es pot ador­mir a la palla i, sense manies, s'ha de posar la mà al foc i pen­sar que és fals que hi hagi més dies que llon­ga­nis­ses i anar directe al gra i fer la con­sulta! Si hom no té palla a l'ull, s'ha de treure el bar­ret veient com el líder es llança a la sorra i, en moments difícils, s'esti­mula dient: “No hi ha marxa enrere!” Què pensa dels cata­lans que res­ten a casa a la vora del foc? I dels que temen el boi­cot al cava del Penedès, les anxo­ves de l'Escala i els tor­rons d'Agra­munt? I diu ell: “Tin­dran més força el cava, les anxo­ves i els tor­rons que la mala volun­tat —jo diria llet— que ens encer­cla. No hi ha marxa enrere! Com a demòcra­tes euro­peus, estem pre­des­ti­nats a asso­lir la raó històrica, recu­pe­rar la dig­ni­tat com a per­so­nes civi­lit­za­des i la pàtria com a cata­lans de fet i de dret. Som així”, diu el pre­si­dent Mas.