Plácido Domingo a València

Dels grans tenors que he cone­gut per­so­nal­ment –de Carlo Ber­gonzi a Jaume Ara­gall–, Plácido Domingo (Madrid, 1941) és pel que con­fesso més admi­ració. El seu com­promís ètic amb la lírica i el seu huma­nisme no tenen límit. “La música et can­via, et fa dife­rent del que eres abans, et fa créixer com a per­sona i fa sen­tir-te viu”, ha decla­rat com a ambai­xa­dor de la Unesco.

És el tenor que més fun­ci­ons ha fet i més papers ha inter­pre­tat de tota la història de l'òpera (144), fent com­pa­ti­ble la vocació amb el com­promís amb cau­ses huma­nitàries i amb la for­mació musi­cal dels joves.

Plácido Domingo, als seus 73 anys, ha deci­dit pas­sar-se a la corda de baríton i inter­pre­tar els papers ver­di­ans més emblemàtics escrits per a aquesta tes­si­tura. Ha estat una decisió arris­cada però, com era de pre­veure, honesta. Les seves cor­des vocals ja no resis­tei­xen el do sobre­a­gut. Ell, però, con­si­dera que té salut per seguir entre­gant-se sobre l'esce­nari.

La inten­dent del Palau de les Arts Reina Sofia, Helga Sch­midt (Viena, 1941), vin­cu­lada durant molts anys a l'òpera de la capi­tal austríaca, ha acon­se­guit que en els dos dar­rers anys el can­tant hagi pro­ta­go­nit­zat 22 espec­ta­cles musi­cals i creat el Cen­tre de Per­fec­ci­o­na­ment que porta el seu nom i que té la seu al Tea­tre Martín i Soler. Li té estima, Plácido, a la terra valen­ci­ana, ja que va inau­gu­rar el Tea­tre de les Arts el 2007 amb el paper de Cyrano de Ber­ge­rac i havia de fer-ho aquesta tem­po­rada diri­gint la Manon Les­caut, de Puc­cini, fet que es va frus­trar quan el 24 de desem­bre un tem­po­ral de vent va fer caure a tros­sos el reves­ti­ment de ceràmica de la coberta de l'edi­fici de San­ti­ago Cala­trava (Benimàmet, 1951). Sem­bla que la solució serà uti­lit­zar el mate­rial ano­me­nat grafè per pin­tar el casc i fixar el tren­cadís.

Recent­ment he gau­dit de la seva emo­ci­o­nant inter­pre­tació de Simon Boc­ca­ne­gra (un mis­satge moral de Giu­seppe Verdi als gover­nants) al coli­seu líric valencià. L'acom­pa­nya­ven la soprano Guan­qun Yu (Ame­lia Gri­maldi), la reve­lació xinesa gua­nya­dora del con­curs Ope­ra­lia 2012; el tenor Ivan Magri (Gabri­ele Adorno; paper que va inter­pre­tar magnífica­ment Josep Car­re­ras al Liceu la tem­po­rada 1985/86) i el baix suís-ucraïnès Vitali Kova­liov (Jacopo Fiesco). El Cor de la Gene­ra­li­tat i l'orques­tra de la Comu­ni­tat Valen­ci­ana varen sonar a un alt nivell. El dia de l'estrena de Simon Boc­ca­ne­gra, amb la batuta del mes­tre italià Eve­lido Pidò, va resul­tar tot per­fecte i emo­tiu. Va ser una repre­sen­tació ver­di­ana de pri­mera divisió –amb direcció d'escena de Lluís Pas­qual– de les que es podien veure al Liceu els anys vui­tanta.

Plácido con­serva la bellesa tímbrica de la seva veu, tot i que la inter­pre­tació del famós cor­sari i pri­mer dux de Gènova estigués lleu­ge­ra­ment afec­tada pel fiato i el legato. La fatiga mus­cu­lar que com­porta l'edat la com­pensa, però, amb intel·ligència i tècnica. La sono­ri­tat del Tea­tre de les Arts, elo­gi­ada per Zubin Metha, és extra­or­dinària, molt millor que l'acon­se­guida al nos­tre Liceu recons­truït.

El dia de l'estrena i al final de l'òpera, quan Boc­ca­ne­gra mor enve­ri­nat, Plácido va dei­xar-se caure sobre unes esca­les que domi­nen l'esce­no­gra­fia d'Ezio Fri­ge­rio de forma espec­ta­cu­lar, com si encara tingués l'ener­gia d'un jove tenor, pro­vo­cant un “oooh!” del públic pen­sant que hagués pogut pren­dre mal. Sor­to­sa­ment només es va fer una lleu esgar­ra­pada. “Tinc con­tro­la­des aques­tes esca­les, però aquest cop...”, ens digué. Un prec al mes­tre: que la seva passió lírica no li faci obli­dar l'obli­gada prudència física.

Després de posar-se en el paper del bufó Rigo­letto de Gior­gio Ger­mont a La Tra­vi­ata; del Conde de Luna a Il Tro­va­tore; del pas­tor Gia­como a Gio­vanna d'Arco o del rei de Babilònia a Nabucco en dife­rents tea­tres del món, espe­rem escol­tar el baríton Plácido Domingo al Liceu la pri­ma­vera del 2015 inter­pre­tant Fran­cesco Fos­cari, el dux de Venècia, en I due Fos­cari; lamen­ta­ble­ment en versió con­cert per les reta­lla­des!