Amor propi

L'altre dia vaig sen­tir en un pro­grama de ràdio una expressió que no conei­xia, no l'havia sen­tit mai abans: ego­isme intel·ligent o ego­isme sa. No pen­sava que l'ego­isme pogués ser salu­da­ble. Hi ha mati­sos. Es rei­vin­di­cava el fet que ara ens cal ser egois­tes perquè ja no està mal vist ser-ho i es defen­sava que ens convé pel bé de tots pen­sar més en nosal­tres, mirar pri­mer pel nos­tre bon govern per després, des del nos­tre benes­tar, poder-nos dedi­car als altres o ofe­rir als altres la nos­tra millor versió. De fet, ben mirat no és pas mal negoci i no deixa de ser la base, els fona­ments, per a l'auto­es­tima, i si estem bé amb nosal­tres matei­xos és gai­rebé segur que el que trans­me­trem, el que irra­di­a­rem, seran bones vibra­ci­ons. Ja ho diu el dalai-lama: “Estima't perquè el fruit d'aquest amor és la lla­vor que s'implan­tarà en els altres.” L'auto­es­tima, l'amor propi, és una eina molt pode­rosa que si la sabem fer ser­vir ens pot aju­dar a acon­se­guir els nos­tres objec­tius, indi­vi­du­als i col·lec­tius. Per això està ínti­ma­ment lli­gat amb el que defensa el psicòleg Joan Quin­tana –que un ser­vi­dor subs­criu– i més encara després de la jor­nada d'ahir al Congrés dels Dipu­tats. Quin­tana defensa que dema­nar suposa el dret d'una per­sona a exis­tir en relació amb l'altre; i que, quan dema­nem, ho fem perquè ens sen­tim dig­nes de ser escol­tats i aju­dats. I jo gosa­ria afe­gir-hi que ho fem perquè tenim consciència del que som, que esti­mem i cre­iem en el que som i per això dema­nem que se'ns tin­gui en compte per ser sen­zi­lla­ment tal com volem ser, no com volen que siguem. Però per això és pro­vi­den­cial que ens posem entre cella i cella que hem de pen­sar més en nosal­tres matei­xos, ens hem d'esti­mar –com a indi­vi­dus i com a comu­ni­tat– per poder donar-nos als altres i dema­nar i exi­gir el que neces­si­tem per ser esti­mats. I si, com ha que­dat clar, ens rebut­gen, sem­pre ens tin­drem a nosal­tres matei­xos, ningú ens prendrà l'essència, la iden­ti­tat, allò que és ben nos­tre, l'amor propi.