Un sofà a la riba
‘I fedele di Medinia'
És temps de Passions. Demà, a Medinyà, un petit poblet a la frontera entre el Gironès i l'Empordà, se n'estrenarà una de nova, amb dues representacions, aquest dissabte i el diumenge de Rams. En aquesta Passió, les filles d'un centurió romà expliquen als néts les vivències de l'avi al voltant dels episodis que ja coneixem de l'Evangeli. La iniciativa de molta gent del poble va néixer fa molts anys, en unes converses amb Modest Prats, que aleshores n'era el rector. La Passió serà també un homenatge a la seva figura com a capellà d'una col·lectivitat, d'un conjunt de persones aplegades a l'entorn d'una església, d'unes tradicions, d'una manera de viure. Aquesta Passió em fa pensar en un dels trets d'en Modest que aquests dies, arran de la seva mort, potser no hem destacat prou. La seva feina pastoral, aquell famós cura de pueblo amb què va ser identificat davant Jorge Semprún, admirat de la seva sapiència. Potser no hem dit amb la contundència que calia la comunió de Modest Prats amb els seus feligresos: des de les lliçons de catequesi als infants fins a les cerimònies fúnebres o les pedres de la façana que maldava per restaurar; des de les cançons que destrossava (l'entonació no era el seu fort) arran del castell, en processó cap a l'església, fins a les excursions en autocar a Roma perquè els rebessin en audiència papal al crit de “I fedele di Medinia”. Potser no hem parlat prou del Modest combatiu a Vista Alegre, de les homilies contundents i valentes del Carme i del Mercadal, de l'època en què un determinat catolicisme de sacerdots intrèpids, com els malaguanyats Piu Casadevall o Josep Iglesias, inflamats de Vaticà II, es convertia en un compromís de lluita pels drets civils. Aquest Modest conviu al costat de l'home docte, de l'universitari, de l'eminència lingüística. En el dietari que va escriure poc abans de ser ordenat, l'any 1959, hi ha l'essència de l'home que dubta i que creu, amb una fe genuïna “de jornalers i menestrals”.
